Pluja

Tempesta. Pluja. És l’amenaça que tenim tots quan anem a fer quelcom fora de casa. Quantes vegades hem sentit << Quin temps farà? Plourà? Oh, no! >> al llarg de la nostra vida?

Fa poc vaig escoltar algú que deia: plou? Oh, perfecte! Em vaig quedar sobtat. Bé, no és que m’entusiasmi que plogui, especialment quan tinc coses per fer, però... És impressionant.

Personalment, no té preu poder gaudir d’aquest aire fresc, d’aquesta olor que arriba de mullat, d’aquestes vistes tenebroses del cel enfadat i d’adonar-se com els humans – individus pertanyents a una raça que destrossa la  natura a diari, i m’incloc – es queden a les seves llars esperant que aquesta marxi cap a un altre lloc.

El món no es para, és evident, però sí que endarrereix coses que anaves possiblement a fer. Només uns pocs són capaços d’enfrontar-se davant d’aquesta pluja, ja sigui perquè s’hi han trobat i no els queda més remei o simplement perquè cap cosa natural els impedirà fer allò que pretenien. Així doncs, posem el cas d’anar a córrer. Quants cops hem retirat sortir per un compost anomenat H₂O ? En el meu cas, quasi sempre... I us diré una cosa: aquells dos cops que em vaig atrevir a córrer enmig d’aquesta, d’anar a visitar el mar, somriure-li i seguir corrent durant una hora fou un plaer. Les vambes mullades – amb un bassal a dins del mitjó –, la camiseta i la jaqueta xopa, els pantalons enganxats i el cabell despentinat perquè no ha suportat la força del vent. Natura a flor de pell.

La pluja és un condicionant que no podem controlar... Però  ens hem plantejat què faríem sense ella? Tindríem un greu problema. I, a més, ens posa a prova per veure qui s’atreveix a fer-se un bany amb ella.

T’atreveixes a sortir amb ella?

Porto Cerdo

Durant la meva instància a Sardenya els meus ulls van descobrir paisatges i coves inoblidables. Santa Teresa di Gallura, Castelsardo i l’Alguer són i seran els pobles que associï quan recordi aquesta illa que tenia una història catalana marcada per la conquesta de Jaume El Just entre el 1323 i el 1326. L’últim poble anomenat, segurament, serà el que al llarg dels anys recordaré amb un somriure més gratificant.

De l’Alguer segur que n’hauràs sentit parlar, i és que aquest poble fa uns anys era propietat catalana, però sorprèn arribar allà, de bon matí – no ho negaré, adormit és poc – i començar a caminar fent ziga-zagues mentre els dos hemisferis del meu cervell assimilaven el fet que els carrers estaven pintats en italià – de manera òbvia – i en català? – collons! –.

Però et parlaré d’un poble que fins ara no he anomenat. Porto Cervo. Bé, pel meu germà gran i per mi, Porto Cerdo. Allà el glamour s'olora molt ràpid. Us faré un petit currículum d’aquest centre turístic: els preus immobiliaris arriben als 300.000 euros per metre quadrat; té el segon, el quart i el sisè hotel més car del món i, com a conclusió, uns estudis asseguren que és el lloc més car d’Europa – com era d’esperar –.

Impressiona, oi? Doncs no n’hi ha per tant, com a mínim pels meus ulls. Però us faré cinc cèntims del que jo, més enllà del que puguin dir, vaig poder certificar.

Just deixar el nostre Lancia Ypsilon llogat (el nostre PeuGeot 407 Coupe es va espatllar enmig de la carretera i ens vam quedar tirats unes horetes precioses el dia de la final del Mundial 2014 – prefereixo no parlar de Murphy, ell i jo tenim comptes pendents –) vaig notar la presència d’un lloc car, d’un lloc de molts bitllets, d’un lloc bonic – però totalment artificial, fals, de mentida, fet per un conjunt de persones molt, molt reduït. Preggo.

El meu germà gran em va titllar d'un tret << No t’estranyis si veus cafès a 14 € >>. M’ho havia resumit tot en una sola frase.  Al cap de poc, una noia jove artificial – això no implica que fos una bellesa – se’ns presenta davant de la nostra incredulitat i ens explica amb anglès el pla d'aquella nit per si volíem anar a la discoteca del nostre amic Flavio Briatore,  però el meu germà va contestar dient que no podíem assistir-hi – menys mal que va contestar, perquè la meva cara deuria ser per posar-la a l’APM – .

Després de camins elegants, de veure com s’empipava el meu pare quan va veure el vaixell del nostre Rey de España, de riure davant de la immensa fortuna de certa gent que gosa d'uns vaixells privilegiats – com diria el meu pare: << de alto standing >> - o d’ al·lucinar amb l’R8, vaig estar uns dos minuts comprovant el panorama des d’una punt més llunyà, des d’on veia el port i la seva muntanya.

De sobte, em vaig preguntar què faria en Kilian Jornet allà, i llavors vaig recordar el seu Córrer o Morir: troba la bellesa en la natura, especialment en la muntanya. Dos mons enganxats però separats: la muntanya que regnava un verd fabulós a sobre del port, i un Porto  que pujava els egos a tot quisco que tenia un estatus per damunt dels turistes normals. Un altre cop, preggo.

Ens tornem a trobar a la noia d’abans. Ens somriu. Murphy? Preggo. Un poble petit, que aparentava una felicitat que no existia, que exemplificava una diferenciació social i que ens ensenyava una casta major, per sobre de la que aguanta els països cada dia quan s'aixeca a les set del matí per anar a treballar o a estudiar.

Veníem de la platja. Què millor que fer veure als altres que érem normals: un banyador, una camiseta i unes xancletes que m’havia deixat el meu pare – a més d’un pentinat, si se li pot dir així, que m’havia deixat la sorra de mar –. Quan el Neymar el porti, la gent d’allà no riurà tant.

Arrivederci! 

El futbol és... El futbol

Benvinguts al món del futbol.

Sempre m’ha cridat l’atenció quan algú es defineix sobre el seu punt de vista concret respecte el negoci més corrupte del món- sense perdre de vista l’estimada  Església-.

A vegades, em diuen: "A mi el futbol no m’agrada", cosa que pot ser deguda a una negació per part d’una dona – tot i que cada vegada n’hi ha menys-, o… A la negació d’un home? Sí, també hi ha homes que no els hi agrada, i m’encantaria poder dir el mateix algun dia: els admiro.

Llavors hi ha aquells que són la majoria: "Jo miro el Barça i el Madrid". Aquí podríem diferenciar els que els agrada tot allò que té a veure amb el futbol europeu i el seu equip i després hi ha els cridaners: miren futbol però no hi veuen. Veuen la victòria del Barça com una victòria de Catalunya o la victòria del Madrid com el orgullo español.

També n’hi ha alguns amb els qui al·lucino. "L’any 1982 en Pepitu jugava en aquest club…" i m’acaba desxifrant la seva biografia des que va néixer fins al sofà on està descansant a casa seva amb una dona que "els" estima amb bogeria.

Aquell tòpic que titllava el futbol com un joc de cavallers jugat per bèsties i que veia el rugby com un joc de bèsties jugat per cavallers- ¡por el amor de D10s!- cada dia el veig més clar. La gent idolatra el meu amic Messi mentre camina buscant males herbes pel camp, i això que el seu company Xavi llavors justifica les seves derrotes per aquestes herbes tan malèfiques que fins i tot a un gos li costaria córrer perquè estan massa altes. 

A més a més, de tant en tant veiem mossegades molt oportunes, i no parlo de cap gos, sinó del nostre Ratoncito Suárez, i també en aquest terreny de joc podem descobrir les meravelloses cuixes del depilat Cristiano quan marca un gol, encara que seria demanar massa anar a celebrar un gol d’un company teu quan al minut 90 el teu equip empata a la final de la Champions, difícil.

I per si fos poc, els indeseables preus dels fransfurts del Camp Nou segueixen creixent a mesura que la gent deixa el Nou Camp per anar a prendre una cervesa al bar mentre veu el juego de villanos. La qüestió és deixar de dipositar diners a una empresa que es gasta 80 milions per un contracte de 5 anys -rendibles un parell- d’un caníbal que li agrada marcar gols. I alguns encara es pregunten per què la gent ja no va tant al camp.

El futbol és l’únic esport important que quan arriben els Jocs Olímpics no porten a les seves superstars. És diferent. Però encara li queden molts anys de corda, diria.

Ja ho sabeu de sobres, i sinó pregunteu als amiguets de sota...
El futbol és… El futbol.