Quan
era petit observava atentament la multitud de bufandes blaugranes que tenia el
meu avi al peu de la televisió. M’impactava veure la quantitat de modificacions
que havia sofert l’emblema culer. Recordo alguna xerrada amb ell on comentàvem
el primer escut culer de l’any 1899, aquell que si malament no recordo encara
perdura com a escut de la ciutat de Barcino.
Però
més enllà de la varietat d’escuts que han defensat la samarreta blau i grana,
em va cridar l’atenció aquella retallada de la senyera a l’escut a l’any 1941 i
el canvi de F.C. a C. F. Quedava francament malament. Francament
franquista. I aquestes coses fan que el Barça no sigui només un club, fan que sigui
quelcom més que un equip de futbol que ho ha guanyat tot als últims anys, fan
que sigui alguna cosa més que el club amb més seccions d’esport a alt nivell.
El Barça era, i és, un sentiment.
I
ara que últimament s’està tornant a parlar sobre el moviment catalanista uns
quants anys després, s’està tornant a relacionar el Barça amb Catalunya. Mireu,
mai he sigut partidari d’unir esport amb política, no m’ha agradat mai. És
lleig i repugnant. Però l’aficionat – encara que han passat molts anys des de
llavors – recorda perfectament històries i manipulacions que s’havien produït
en aquells anys. És al Camp Nou on hi
ha hagut grans mostres de suport al seu petit
país, des de temps immemorables fins als actuals. Recordeu aquella senyera
gegant que recorria tota la gesta del Camp Nou i els mosaics quadribarrats de
Guifré el Pelós? Impacten per televisió... Però com ha de ser allà en viu?
Suposo que se’t deu posar la gallina de
piel. I no ens hauríem de deixar el més que conegut minut 17:14 de partit –
tant de la primera part com de la segona – on s’escolta el crit d’independència que tanta emoció com incredulitat crea entre
les persones democràtiques.
I
després hi ha els protagonistes – més enllà del seu talent futbolístic –. Parlo
de dues persones que han marcat la història d’aquesta entitat, primer com a
jugadors i posteriorment com a entrenadors. Però, a més, aquests han marcat un
estil i un camí, una manera de fer, de jugar i d’entendre el futbol. Un estil
que quan s’ha pogut portar a terme amb jugadors excepcionals han transformat el
futbol amb l’art. Parlo de Johan Cruyff i del seu successor i modernista Josep
Guardiola. Aquest parell no només han liderat i triomfat a Can Barça, sinó que
han deixat petjades que els aficionats del futbol – de tot el món – identifiquen amb la marca Barça.
Esperem
plegats que els milions de Qatar i les altres marques comercials no taquin una
camiseta que porta inscrita la marca
Masia, que ha fet que aquest club –
a dies d’avui – tingui possiblement el millor jugador de la història del
futbol als seus peus i uns dels millors planters a la seva disposició. I tots
ells han sigut i són sembrats al petit país
on tots somien algun dia trepitjar la catifa del coliseu culer.
I
apunteu el nom de Sergi Samper. 18 anys. Esperem que la Junta Directiva deixi
de fitxar Mathieus i companyia i recordi quins migcampistes té a la seva – ja –
disposició.
