dissabte, 13 de setembre del 2014

Un viatge qualsevol amb tren

Observo atentament la gent del tren. Tots els seients estan plens però tampoc no hi ha ningú de peu. Escolto sorolls de nens petits desxifrant paraules sense sentit i algun idioma de l'est que no identifico per la distància. Una dona d'uns quaranta anys menja pipes sense escrúpols. Five, four, three, two, one. És una família anglesa!
S'obren les portes. El tren es para. Hi ha gent que segueix amb la seva tablet, gent que escolta música, gent que dorm, gent que viu al seu planeta groc i gent que per un segon observa qui entra i qui marxa. Ambient relaxat.

Situat a prop de la finestra que dóna al mar, tinc una dona dormint a l'esquerra. Al davant d'ella, una dona que menja patates, juga a un joc de mòbil i no sembla gaire interessada en què està passant al seu voltant. I al davant meu, una noia d'ulls marrons que escolta música mentre mira el desert marí. Intento endevinar què pensa però no n'estic segur. Mira el rellotge. Deu tenir plans per avui i un projecte de futur. Però no em mira als ulls. 

L'ambient segueix en la mateixa direcció. El nen anglès ja dorm i ara ja ningú diu res. Només el soroll del tren trenca el silenci sepulcral. Vés per on, la noia de davant meu d'ulls marrons i d'ungles blaves s'aixeca i se'n va. I com si fos un efecte domino, la de les patates treu la pota i l'estira al seu seient. No li interessa gaire el que pensi l'altra gent. La dona del meu costat s'ha despertat, però sembla hipnotitzada amb la blavor del mar. Cel gris, mirades perdudes i el nen anglès dorm amb la boca oberta.  El seu pare sembla l'únic que, com jo, està al loro del que passa. La seva dona s'ha afegit als sweet dreams del seu fill. Las neuronas están fritas.

Es respira aire condicionat i no fa gens de calor. La dona del joc ha deixat les patates i es concentra amb el mòbil. I, a més, decideix posar l'altra cama també a sobre i, per si fos poc, treu la llengua. Quina dona, tu! Espera, espera... Acaba de posar la bossa de patates al seu costat i torna a menjar-ne. Sens dubte, com en lloc com al tren.

M'he adormit. L'ambient que es viu és ideal per dormir. Ja porto tres quarts d'hora i tot segueix igual. Fins i tot la gent. Realment, més que un tren sembla un lloc on la gent fa ioga. Ningú es mou, tothom està quiet. Bé, acaba d'entrar una parella de la meva edat i la noia sembla molt feliç. Està abraçant-se i oloro una colònia que feia molt de temps que no olorava. És dolça i s'enganxa. Em recorda al marró clar. S'escolten petons i puc assegurar que són feliços. I cal dir que la noia és realment maca, m'encanten els ulls verds. Fins i tot la dona de les pipes sembla haver canviat de parer i s'ha posat a llegir un llibre. El noi també està enamorat. Quina parelleta més maca, es nota com li brillen els ulls quan la besa. De pel·lícula!

El tren es buida i la dona de les patates, de les cames, del mòbil i de la llengua em toca sense voler. S’asseu com una persona civilitzada i sembla atenta al que faig. Ha agafat el bolso i intueixo que em deixarà. Agafa les altres bosses i es posa  davant de la porta. Ara només queda la parelleta al meu costat dret i a la meva esquerra la dona fidel que ha dormit i ara remena un cordill sense massa entusiasme. El nen britànic s'ha despertat i badalla contínuament, mentre que la seva mare ja ha obert els ulls i comenta vés a saber què amb el seu marit.

Ha marxat la pobra dona dormilega i del cordill. Ha entrat un noi que olora a bàsquet. No m'ho preguntis, és així. Està al seient de la de les patates. Un brasiler està dret i parla castellà per telefonia mòbil fent-se entendre prou bé. Entren dues noies que distorsionen l'ambient. No queda ningú dels del principi perquè la família anglesa també ha marxat. Segueix l'ambient tranquil, però el familiar ha desaparegut. 

Tinc francesos a la meva esquena que xerren pels descosits. Vull marxar ja. No em sento incòmode però tampoc estic a gust. I una mosca m'està tocant els ous, imagineu-vos. M'aixeco. Miro: propera parada -- Blanes. Per fi!
Un viatge qualsevol i escrit a un bloc de notes. Avui m'ha agradat observar. Crec que ho hauria de fer més sovint, perquè és entretingut! 

Em toca dir adéu a mi. Diuen que el tren només passa un cop, però com a tots, a tu també t'arriba el moment de marxar per tal que algú altre reemplaci el teu lloc. Un somriure foteta, agafo la bossa negra i deixo el tren. Veig algú que entrarà. Amb els francesos que tinc a la meva esquena, només li puc dir que tingui un...

Bon Voyage! 

dijous, 11 de setembre del 2014

11 de Setembre de 2014

Capítol 1: Bon dia, Diada.
Tsunami. Un tsunami d'estelades. Això és el que m'he trobat quan he sortit de casa a la Ciutat de Barcelona. V. Llibertat. República. Igualtat. Consulta. Referèndum. Ni un comentari sobre legalitat. Sense moure ni un dit, recolzat al ferro, escoltava i vivia l'ambient que m'envoltava al transport metropolità de Barcelona sobre dos quarts de dotze del migdia.

Capítol 2: El meu món groc 
Arribo a l'equador del dia i em troba el meu amic Julià simulant fer-se passar per carterista - per cert, he de reconèixer que ho has fet prou bé- . Al·lucinats. Impregnats del groc i del vermell. Uns segons de silenci. Què fem? Doncs... El miro. Està mirant la botiga de l'Assemblea Nacional Catalana. Es decideix anar a preguntar quant val una camiseta. 10 €. Ah, val. Marxem i atravessem la Plaça Catalunya. Baixem? Baixem cap a la Rambla que falta gent. Bé, podríem dir que és un dir, un dir... Formiguer. Un formiguer de persones que demana una punyetera consulta per decidir el futur del seu país i aquí ve la meva dada: nosaltres hi érem presents.

Capítol 3: La Nostra Consulta
Queda molta estona per endavant i cal fer gana. Baixem i comencem a fer-nos la idea de la gentada que ens trobarem més endavant. Girem cap a l'esquerra, gent. Girem cap a la dreta, gent. Ostres! Per poc que xoco amb una dona d'uns cinquanta anys d'iniciatives separatistes. Siusplau, aquells que estiguin parlant de fractura social que pensin un moment. Aquesta fractura social, tal com diuen ells, l'han originat ells mateixos. Dit això, acabem decidint girar cap a les esquerres i anem a parar a la plaça on algun personatge històric va dir "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!" i on, just davant, molts anys després - potser protagonista per altres coses molt menys importants - ens va dir "Hoy, mañana y siempre, con el Barça en el corazón".
Una pit-stop a un bar proper i comencem la cerca de la Plaça Sant Felip Neri que feia estona que ens hi havíem encaparrat. Iniciem l'aventura i res, perduts. Intentem movilitzar-nos per tenir èxit i comencem a parlar amb gent però després de debats cívics s'acaben resignant a l'abscència de coneixement. Però nosaltres seguim lluitant i seguim buscant. Molts camins però no hi ha manera. Truquem al meu pare, i també s'acaba resignant. Però, aquesta vegada, n'hi treiem profit just abans de penjar. Em recorda l'enciclopèdia del meu germà. M'agrada recórrer a aquesta opció quan ja no queda altre remei, perquè sé que em dirà la solució. Truquem. No l'agafa. Hi tornem fins a dos cops més: NO l'agafa. El contestador em deia NO. Seguim buscant fins que, al final, el meu germà m'envia un missatge amb la localització. Tot era més fàcil! Però ens les prometíem felices i vam tardar un xic més del que crèiem ambdos. Sense adonant-se, estàvem rodejant la plaça desitjada sense saber que hi érem ben a prop. No tingueu por, catalans. I hi vam arribar. Sí, sí. Gaudim. Contemplem. "Aquí hi ha història, flipa!". Era el meu bon amic Julià, evidentment. La paret havia estat bombardejada pels Nacionals durant la Guerra Civil. Bombardejada, però no enderrocada. I gana. Ja havíem trobat el que volíem. I volíem menjar.

Capítol 4: Toca recuperar-se
Tot sacrifici crema energia. I caminar i buscar, n'és un exemple. I diners que es gasten, ja ho crec. Dos shawarma: un per cadascú. I unes patates fregides. Bé, de fregides... Pixo i seguim. Truquem a en Marc i en Tormo. El primer arribaria més tard i el segon no havia acabat de menjar. Anem al mar? Anem-hi. Què millor que anar al port i veure Colom. Ens animem i acabem al Maremagnum.

Un pèl lluny de la Diagonal, crec. Ell bescanvia diners per un regal energètic - tu i jo ja ens hem entès - mentre jo segueixo amb el joc iniciat del Sí. Estava bona? Sí. I sí. La del seu costat, tela. Tornem cap a la Rambla i truca en Marc. On sou? No escolto res... Espera, t'ho envio per WhatsApp. Okay.

Capítol V: Tram 28. Franja 2.
Agafa la línia verda, la L3. Vés fins a Diagonal i ens trobem allà. Okay? Fet. Arribem sense gaires problemes al Passeig de Gràcia. I comencem a tirar fins al nostre tram. No és ta mare? Batua l'olla... Mama? Mira'l! Estic buscant al teu germà i et trobo a tu! Murphy returns. Quatre rialles i la deixem buscant el meu germanet, que anteriorment m'havia preguntat on estaríem. Si és que m'estima i tot...
Fent ziga-zaga pel mig de la Diagonal, els bessons, els turmells i sobretot la planta del peu començaven a avisar que n'estaven fins els pebrots. Ja n'hi ha prou! Però per fi havíem arribat. Ja hi érem. Tram 28. Franja... Bé, ens col·locarien més tard.

Capítol 17:14
Us preguntareu el Capítol 6. Es resumeix en col·locar-se i esperar. Esperar pel minut 17:14. Falten vint minuts Juli. Okay... Va, va! Xerrar, xerrar, riure, xerrar, xerrar, cridar, cridar, riure, fer veure que em desmaio, riure, suar, suar, suar, i suar. Ja havien passat aquests vint minuts. Treiem l'energia que ens queda per apreciar un moment màgic i històric. In- inde- independèn-ci-a! Però ja, coi. Algun que altre dubte entre els tres. Segur que es veuria bé des de dalt?
 Això sembla un poti-poti de vermell i groc. Veig massa gent per saber si estem ben col·locats. Rebo un missatge - el pobre mòbil també s'ha cansat avui - i veig la fotografia des de dalt. Impressionant. Increïble. Déu meu. V.

Capítol 8: I els separatistes són ja... Camí de vestidors!
Cinc minuts més al sol mentre apreciem la Teresa i la Maria, les dues dones d'edat major que xafardegen pel balcó i - amb tota la bona fe- en treiem conclusions curioses. Era més partidària dels tancs feixistes. Una visita fugit de la Marta i ens asseiem a la gespa. Oh, gràcies. I tornem al joc del sí. Les estadístiques indiquen que més del 80% vol votar, vull dir que estan bones. En què penso. Lapsus. En Tormo arriba i ens anem cap al Passeig de Sant Joan caminant amb els pneumàtics cremats. Com aquell qui diu, arribem al Parc de la Ciutadella i ens asseiem allà. Jo, francament, estava petat. I crec que un amic meu també. Mitja hora de descans i xerrem de temes variats. La bufeta apretava. Una Odissea que va acabar bé però que no explicaré perquè vull anar a dormir.

Però si em disculpeu, vull afegir una frase més:

" Todo parece imposible hasta que se hace" - Nelson Mandela. 

Visca Catalunya, LLIURE! II*II