Bailando hasta el apagón...
¡¡Disculpad mi osadía!! [...]
¡Que termine esta función...!
Falten tres minuts per les onze de la nit. Estic estirat al meu llit. Fa
calor, tot i acabar-me de dutxar. Ja he sopat. Però em ronda - més enllà de la
cançó Valiente del grup Vetusta Morla que vaig seguint el ritme
( culpa del meu germà gran) - el partit de demà. El partit de demà seria, tal
com diria Pep Guardiola, molt i molt complicat: cal entonar el gall a molt i mooolt complicat. Tinc tota la roba
preparada - i les claus no me les deixaré- per demà fugir de la ciutat per unes
hores cap al poble. Però em ronda el partit de demà. Sí, la teràpia de
relaxació funciona però, vés per on, escriure he descobert que és una manera
tangible d'expulsar també el neguit. Com que el meu bon amic Edgar també demà
serà psicòleg dels petits, no pot ser que siguem nosaltres els més neguitosos.
Per tant, l'experiència és un grau ( i una merda, és un grau quan has sigut
jugador, però ser entrenador no té res a veure).
Demà visualitzo crits, passió, neguit, emoció, ràbia i alegria. Tot
triturat en una mateixa cita. M'han dit papa que el turmix s'ha espatllat.
El valor para marcharse, el
miedo a llegar... Llueve en el canaal... La corriente enseña el camino hacia el
mar... Todos duermen ya... ¡¡Dejarse llevaar, suena demasiado bién, jugar al
azaar, nunca saber dónde puedes terminar... O empezaaaaar...
Moment d'inspiració amb Copenhague
de Vetusta Morla ( culpa del meu germà gran (x2) ). Nunca saber dónde puedes terminaaaaar... O empezar...
Mescla de so amb lletra al meu cervell. ¡¡Jugar
al azaaar...!! Terminar... ¡¡O empezaar!!
Bé, això és la prèvia... No sé què ens portarà l'atzar. He promès al meu
avi que guanyarem el partit. N'estic convençut. Ho escric ara a un quart i cinc
minuts de dotze. Recordo que demà la Marta vindrà al partit. La pèl-roja que em
farà feliç. Miro el quadre de davant meu i recordo la frase de l'àvia de Will
Smith, que li digué fa molts anys: If
you're gonna be here, then there's the necessity to make the difference.
Així doncs, més enllà del que pugui passar, seré feliç si l'equip demostra their difference. Ens veiem demà a la
Pegaso a les 10 del matí. [Sona Lost? de Coldplay - moment de calma].
Senyores, senyors, nens i nenes, Boa
noite e que Deus nos abençoen!
To be continued.
Us escric de nou des de Lloret. Dissabte ja ha marxat. Són les tres i nou
minuts de la matinada. Encara estic despert per dues raons:
- La
primera és el fet d’enganxar-te mirant dues pel·lícules al costat de la teva
mare.
- La
segona... La segona, el per què del fet
que la meva mare ha obert l’ordinador... Us ho explicaré ara.
No m’agrada creure que no tinc elecció. Crec en el poder de decidir. Però
he descobert que a vegades no tot és la teva decisió, que potser també hi
influeix el cosmos, el destí incontrolable.
Li he ensenyat a la meva mare l’escrit pre-partit d’abans d’ahir a altes
hores de la nit. Mig rellegint-m’ho, la meva mare anava somrient. De cop i
volta, de manera violenta, la meva mare obre la boca, fa un sospir tens ple de
paraules, i acaba dient: Lost? Lost? M’ho dius de veritat? Hòstia. Hòstia.
Hòstia. Sí.
Tornaré al matí d’ahir a les deu, a l’escola Pegaso. Surto de casa
il·lusionat, neguitós, concentrat, motivat i bastant segur de mi mateix. Sé que
vull. Sé que guanyarem. Confio amb els ulls tancats en el meu equip. Hi posaria
la mà al foc. Després d’aquestes sensacions viscudes durant l’espera i el
transcurs del viatge d’un minut a l’ascensor, les meves cames es dirigeixen cap
a l’escola on ens hi juguem el que ja sabem. Mentre parlo amb la Marta, que ja
m’havia dit que estava a 38,4º de febre però que, tot i així, aniria al partit,
li envio una fotografia de l’escola Pegaso, per si de cas no fos suficient la
ubicació del Google Maps que li havia enviat ahir ja nit.
Fins aquí tot com havia planejat. Com havia calculat. Com havia
estructurat. “Ja estem al camp... El Nil està histèric! ”. És un missatge de
l’Estefania, la mare d’en Nil, pel grup de Whatsapp. Ja sóc dins de la Pegaso i
veig en Sergio davant meu. Agafo cadires, i fot-li. Cap a pista a organitzar
tot. M’adono ràpidament del concepte calma. Tranquil·litat. La necessitarem, i
no n’estic segur que la tinguem. Arriba l’Edgar. El veig una mica fotut.
M’explica el perquè, em ric, i ho oblidem: ara toca partit.
La Marta no arriba. Li envio un missatge i em diu que encara està al tren.
Els nois i noies escalfen, estiren, parlen, etcètera. Jo agafo l’Ada primer i
la Ona després, apartades del grup. El
perquè ja ho saben elles: si volen dir-ho, ja us ho diran. La Marta segueix
sense arribar. Comença el partit.
M’oblido de tot. Estem neguitosos. Jo el primer. No transmetem
tranquil·litat. I el parcial inicial és per tenir una destrempada. Algun pare
espero que no em denunciï per drets d’autor! En fi, la cosa no pinta gaire bé i
intentem calmar el joc. Tot i perdre de catorze punts, sé que guanyarem el
partit. Confio molt en l’Edgar, en mi i en ells i elles. Comença la remuntada i
em comença a sortir el somriure de l’orgull. D’allò que havia pensat feia deu
hores. De marcar the difference. El
partit s’iguala amb bons minuts de l’Ada, en Nil, en Pau, però especialment de
l’Alexandra i la Cèlia quan connectaven. Arribem a la mitja part amb moltes
incògnites per davant. Respiro per moments, miro el mòbil l'hora i miro el
missatge de la Marta: “Ricard, no ho trobo. M’he perdut. Ricard no ho trobo...
Hola?”. Responc “ pregunta l’escola Pegaso”. Confio en què algú serà capaç de
guiar-la a la punyetera escola.
No veuria la Marta. Però tornem al partit. En Nil comet la cinquena falta
i, abans que l’obliguin a abandonar el terreny de joc, els ulls del meu Nil
comencen a negar-se d’impotència, de ràbia, de desesperació. No sé que dir-li,
no sé on posar-me. L’Edgar em diu: ocupa’t d’ell, mira’l... Sense dir res, me’n
vaig cap a ell i li explico el que ell ja sap. És la cara de l’equip. És el
líder nat, el coratge, els nassos, la cara, els collons. I ja no podrà tornar a
pista, però pot animar i ajudar als seus companys. SOM UN, OI? Sí. M’ho diu
convençut. El seu sí em fa tenir esperances.
Seguim fallant tirs incomprensibles. Tenim molta por la majoria dels
jugadors. Lluitem en defensa amb molta més actitud i sobretot cor. Però ens
falta cap en atac, sentit, idees, mans fortes, decisions ràpides. El públic
anima com si fos un gol a cada cistella, i els decibels que es viuen em
recorden a l’anada de la lliga al seu pavelló. Seríem capaços de guanyar?
No. Sap greu dir-ho així. Intentar i fallar es converteixen en sinònims i
començo a veure-ho negre. Triple d’ells des de quasi bé mig camp. Sona, bé, no
sona, s’olora la derrota. Miro el marcador i perdem de 6. Ara de 7. “Això està
fet i beneït”, diu l’Edgar. Aplaudeixo al buit, segurament en direcció als
companys de pista que estan desesperats en el no-surt-res. Intento animar sense sentit. Pita l’àrbitre i s’omplen
els meus ulls de llàgrimes que no volen sortir. Donem tots la mà al campió de
la Lliga. Cap retret, cap rebequeria. Mans, felicitacions als que han sigut
millors i aplaudiment als pares i mares. Em quedo sense saber què fer.
M’imagino en Nil. Segur que... Sí. M’ho imaginava. Me’n vaig cap a ell i
l’abraço. Em diu una frase que no diré, però que sé que sí, que tenia raó. Em
venen a recolzar presidents, companys, pares, mares... Agraïment a tots
vosaltres. Ha estat un vertader plaer comptar amb uns pares i mares com
vosaltres. El valor de tenir valors.
Me’n vaig cap a Lloret de Mar amb l’autocar. El millor per mi seria
desfogar-me allà, però no em surt. Arribo a casa dels meus avis. No, no els hi
puc donar allò que els havia promès. No semblen gaire afectats per aquest fet,
i estan orgullosos del com ho hem fet. Els explico què ha passat. Passa el dia,
quedo amb un amic de la infància, de la pubertat, de l’adolescència: quedo amb
en Pol. En parlem, en debatem; xerrem, riem i passem la tarda molt més alegre
del que havia acabat sent el matí. Arribo de nou a casa i sense fixar-me
voluntàriament, se’m presenta la paret d’en Michael Jordan amb el lema: “ He
fallat més de 9.000 tirs a la meva trajectòria esportiva, he perdut quasi bé
300 partits, 26 cops han confiat en mi pel tir guanyador i l’he fallat, he
fracassat una i una altra vegada a la meva vida i per això tinc èxit.” M’omple
a seguir treballant i creient amb la feina feta: recordo els pares, les mares,
jugadors i jugadores... Els recordo a tots: m’alimenta a seguir aprenent.
Mirem les pel·lícules a la nit amb la meva mare i es queda... Un segon,
faré copiar i pegar: Lost? Lost? M’ho dius de veritat? Hòstia. Hòstia. Hòstia.
L’última cançó que vaig escoltar fa poc més de vint-i-vuit hores – ara mateix
és ja un quart de cinc de la matinada – repetia “Just because I’m losing, doesn’t mean I’m lost, doesn’t mean I’ll stop
[...] I just got lost, every river that I’ve tried to cross and every door I
ever tried was locked... Oooh and I am just waiting till the shine wears off”. Sí.
Havíem naufragat tots. La Marta, jo, els nostres jugadors i jugadores. El que
no sabia és que era una senyal fastigosa, o no sé. La meva mare es queda
sorpresa davant de la meva atenta mirada que mostra incredulitat. Havia anat a
dormir amb Lost i, curiosament, ens
vam perdre el dia següent.
Avui el títol és el que ha de ser, però sabeu tant bé com jo que el
bàsquet, com qualsevol esport d’equip, tard o d’hora et torna el que li dones.
Amb orgull, lluitant amb classe, amb educació, com a guanyadors, com a grups
d’amics, com a unitat, fins al final, hem tornat a perdre.
I sí, hem perdut. I ens tornarem a aixecar. Per què?
Just because I’m losing,
doesn’t mean I’m lost, doesn’t mean I’ll stop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada