Així, sí

UE CLARET 33 - 12 SIRIUS BC

Permetré sempre que es perdi un partit. No permetré mai que no es jugui amb ganes, amb il·lusió i amb sacrifici.

Així, sí. El partit ha tingut una sola cara. Un partit on els jugadors han corregut donant el cent per cent cadascun d'ells. Esgotar el rival, fer faltes si és necessari, lluitar, tirar-se al terra per totes les pilotes.

Així, sí. Amb els braços preparats per tot. Amb plors als ulls per bufetades rebudes i amb l'honor de seguir corrent, ajudats pels crits des de la banqueta per a donar el plus extra per guanyar aquella pilota, aquella ànima en joc.

Així, sí. Jugar amb ganes. Complint l'única cosa que els havia demanat. Actitud i ganes de lluita, deixant-se la pell a cada pilota.

Així, sí. Sense por al contacte perquè  els rivals són més forts. Posar-hi nassos - i pebrots - a l'entrenament i al partit.

Així, sí. Celebrar la cistella està bé, si serveix per córrer amb un doble plus cap enrere per evitar qualsevol cistella fàcil.

Així, sí. Amb  actitud. Amb il·lusió. Amb ganes. Amb més  treball. Amb més força. Amb més esperit crític. Perdre de cinquanta punts no ens legitima per baixar els braços. Ai perdó. És que hem perdut de vint-i-un punts. Ai, vaja. No eren tant bons? O potser era que no hi posàvem suficients pebrots a la pista? Potser no hem d'esperar a canviar de categoria. Potser hem de treballar quatre cops més per a arribar a guanyar algun partit. Potser és que a la vida a ningú li regalen res.

Repeteixo. Perdre serà sempre perdonat. Perquè perdre forma part de competir. Llavors, perdre, és més aviat ser vençut. Per mi, un perdedor és aquell que no es deixa la pell a la pista. I avui, com a equip, hem sigut vençuts com a competidors. 

Prou de queixes. Ha arribat l'hora de lluitar. I de treballar quatre cops més que els altres. O cinc vegades més. O sis. O set. O vuit. O nou. O deu. O més.

Mama: s'ha acabat el bròquil!

Dimarts correrem i donarem tot perquè quan torni en Dani vegi un equip molt més tossut. Molt més competitiu. Molt menys poruc. Molt més somiador. Molt més bo.

Així, no

SIRIUS BC 6 - 56 C.B. KNAUF INDÚSTRIES VALLIRANA

Permetré sempre que es perdi un partit. No permetré mai que no es jugui amb ganes, amb il·lusió i amb sacrifici.

Així, no. El partit ha tingut una sola cara. Un partit on els jugadors han caminat pel camp com si fossin jugadors de la NBA. O com si el fet que l'equip rival ja s'hagués presentat amb només set jugadors legitimés el fet que no es jugués amb ganes.

Així, no. Amb els braços creuats a la pista. Amb passades on el vol de la pilota Airways feia una trajectòria amb forma de globus. Amb càntics a la banqueta que es transformaven d'ajuda a l'equip en riure's dels nostres companys.

Així, no. Jugar sense ganes. Incomplint l'única cosa que els havia demanat. Actitud i ganes de lluita, deixant-se la pell a cada pilota.

Així, no. Tenint por al contacte perquè  els rivals són més forts. Potser es tractarà que vingui la Mare de Déu i ens beneeixi un altre cop, o que arribi Popeye i de cop i volta ens faci forts. Potser es tractarà, potser, de posar-hi nassos a l'entrenament i al partit.

Així, no. Celebrar una cistella està bé, però si esperem algun dia competir, haurem de deixar de celebrar les cistelles - els jugadors - com si fossin gols. En comptes de celebrar-ho, podríem estar defensant a l'altre cistella mentre ens fiquen l'enèsima cistella per descuit i desconnexió.

Així, sí. Amb  actitud, com a l'anterior partit. Amb il·lusió. Amb ganes. Amb més  treball. Amb més força. Amb més esperit crític. Perdre de cinquanta punts no ens legitima per baixar els braços. Em sembla que no he sigut capaç de fer-los entendre que jo no vull estar perdent tota la vida de seixanta punts.

Repeteixo. Perdre serà sempre perdonat. Perquè perdre forma part de competir. Llavors, perdre, és més aviat ser vençut. Per mi, un perdedor és aquell que no es deixa la pell a la pista. I avui, com a equip, hem donat una imatge que no vull que es torni a repetir.

Visca el Sirius BC,

Millorarem.

Tocar les tecles adequades

SIRIUS BC 10- 61 CB PALMA

Una de les coses que més em fascinen de ser entrenador és tocar aquelles tecles intangibles en els entrenaments que produeixin efectes positius al partit imaginats prèviament al teu cervell. Avui m'agradaria destacar la importància del Jordi, el nostre coordinador, que ens ha ajudat molt aquesta setmana a focalitzar-nos en aspectes de coordinació, problema que vam detectar conjuntament amb en Gabriel durant el partit de diumenge passat.

Hem decidit modificar el rumb als entrenaments, i creiem que fem bé. Sense coordinació no hi ha bot, sense bot no hi ha tir, sense tir no hi ha cistella. Però el primer problema de la cadena està allà, al primer punt, a la base de tot plegat. De manera paral·lela, hem vist millores en aspectes de canvi de xip, de canvi de mentalitat en els jugadors en la transició d'atac a defensa. És a dir, després d'atacar i perdre una pilota, de fallar un tir i no obtenir el rebot, d'anotar una cistella, canviar el rol d'atacant a defensor i recuperar cadascú l'atacant pertinent. Encara tenim molt i molt i molt i molt per millorar en defensa, però un cop més m'agradaria emfatitzar la feina d'ajuda d'en Jordi especialment a l'entrenament de coordinació-defensa d'ahir. Mica en mica anirem avançant, tots junts, però estic satisfet d'aquest petit saltet que hem donat.

El partit l'hem viscut molt intensament i fins i tot he tingut la sensació que els nens per moments s'adonaven que podien tutejar al rival. De totes maneres, em quedo amb l'actitud cada cop millor de l'equip, em quedo amb el nostre jugador 6 i fins i tot amb un creixent jugador 7, vosaltres! Avui us hem escoltat molt a prop!

Per cert, i per acabar avui, m'agradaria fer la meva reflexió de L'equip petit. Crec que és un vídeo molt divertit que t'ajuda a comprendre que no sempre a la vida podem guanyar, és un vídeo on comprovem com els jugadors van a gaudir i competir, tot i saber de la dificultat que comporta guanyar o marcar un gol. Així doncs, el vídeo ensenya a esforçar-te el màxim, a divertir-te jugant, perquè, amics i amigues, si no et diverteixes, no cal que facis allò. Vivim en una societat que l'obligació és sine qua non. Doncs no! A la vida s'ha de suggerir, no obligar! Fent-nos autocrítica, entenc que encara hem d'augmentar el companyerisme entre nosaltres, tot i que la tendència és molt positiva des de setembre fins a novembre. A més, és curiós com aquest vídeo s'assembla tant a la nostra realitat, perquè mantenim l'esperança de seguir treballant per intentar tenir algun dia l'opció a poder guanyar un partit i és que, evidentment, ningú neix ensenyat, igual que nosaltres. Resumint, l'Equip Petit és el Margatània, és un equip molt petit per fora però per dintre és un equip excepcional perquè mai es desanima, sempre estan feliços i sempre gaudeixen d'allò que fan.

M'oblidava de dir una cosa. Aquesta opinió és un híbrid de totes les cròniques del vídeo dels vostres fills.

Són uns cracks! Ahir em van donar una lliçó.

I punt.

I final. 

Piano Piano

C.B. PALMA 54-4 SIRIUS B.C.

Piano piano. De mica en mica s'omple la pica. Keep Calm. Partido a Partido.

Sona futbolístic, oi? Certament, és un fet real al nostre equip. Després  d'una primera fase de la marató marcada pel nostre jugador 6, imprescindible per la nostra filosofia de bàsquet i de vida, d'aquest partit m'agradaria marcar tres punts claus:

·         No ens vam perdre i vam arribar al lloc en l'hora indicada. A Sant Cugat ens vam perdre la mare del Neil i jo.

·         Ha vingut l'àrbitre. A Sant Cugat no hi va haver àrbitre, i encara no se'n sap res. Miedor.

·         Vam disputar el partit. A Sant Cugat, òbviament, no vam jugar-lo!

Tu, lector, no riguis. Ja n'hi ha prou. Sí, ja ho sé, ens estan passant coses estranyes. I sí, ja sé que el normal en aquesta vida és jugar un partit sense incidències. Però què hi podem fer? Res, posar més disciplina, fer-nos autocrítica i seguir millorant. I allò que no depengui del club, riure.

Com que sembla que la marea d'Odissees s'està apaivagant - estic tocant la fusta del despatx on tinc l'ordinador, un llapis a la banda dreta i el llibre de Relacions Internacionals Contemporànies on m'explica què carai passa a Síria - explicaré com el Gabriel i jo centrarem gran part dels problemes del nostre equip:

- La primera part de l'entrenament la destinarem a coordinació amb i sense bot. En dos mesos, veiem grans mancances encara a l'hora de saltar, coordinar peus i mans, equilibrar el cos i notem falta d'entrenament sinàptic. Per tant, destinarem molta inversió del temps en treballar el més bàsic d'un equip. Anirem explicant les millores.

- La segona part de l'entrenament variarà, des de la tècnica individual, des dels moviments necessaris o des de partits amb o sense oposició. Això variarà sempre.  

Avui destaco que per primer cop, el primer període només l'hem perdut 4 - 0. El proper repte serà igualar un període o, si més no, anotar al primer període. Reptes que anirem assolint mica en mica. També m'agradaria destacar una petita millora de la col·locació dels jugadors a la pista: vam notar com en defensa començaven cadascú a agafar el seu propi jugador i no anaven a per la pilota. Ara es tractarà de mirar la pilota, saber mitjançant el tacte de la mà on és el nostre defensor i saber a quina cistella defensem, no sigui cas que algun dels nostres jugadors se la fiqui en pròpia!

Perdoneu que em posi íntim, però en aquest precís moment estic escrivint mentre escolto La Raíz - Elegiré. Per resumir les meves sensacions dos mesos després, d'una manera musical, l'estrofa i el meu cervell d'entrenador pensa i canta així:

Yo le dije al camino "tranquilo",

no tengo ganas de ver tu final, 
voy despacito, voy tan tranquilo 
que hasta las horas andan hacia atrás.

Hay gente con prisa que nos pisa, 
pero quiero volar y escapar como Ícaro, 
voy a mostrarte el mundo desde arriba, 
voy a dotarte del arte de los pájaros.

[...]

Elegiré, elegiremos, volar, volar, 
A hundir los pies en barros de vulgaridad.

Elegiré, elegiremos volar, volar, 
A hundir los pies en barros de vulgaridad.

El número 6

SIRIUS BC 2-52 ESCOLA IPSIB

No hi ha cap jugador físic de l'equip que tingui el dorsal sis. Però és un jugador que està en plena forma des que ha començat la temporada i juga els vuit períodes: té esperit competitiu, té esperit guanyador, té esperit cooperatiu, té esperit de sis. És l'extra.

Sense que en Gabriel ni jo diguéssim res, la banqueta del primer període - Mingxin, Adrià, Zheng Jie i Dani, i la banqueta del segon - Pau, Constant, Roger i Albert - van crear i mantenir el jugador número sis, capaç d'animar els jugadors de pista i, fins i tot, esperonar els pares i mares des de dalt del Colosseum de Can Dragó.

"Nois, avui perdrem de més de cinquanta. No tenim opció a guanyar, però sí a donar-ho tot i demostrar que seguim aprenent. Avui és un nou entrenament. Tot el que fem positiu avui seran victòries. Estem d'acord?". "... Sí...". Ràpidament vaig comprovar que donar un partit per perdut abans de jugar-lo és un signe de victimisme i una falta de respecte cap als meus jugadors. Clarament no era aquesta la meva intenció, i els jugadors van sortir mig perduts, sense ganes de menjar-s'ho tot. Ràpidament en Gabriel i jo vam demanar temps mort, al minut 2 de joc. Estàvem a la Lluna: una cosa és perdre de deu en cent vint segons i una altra completament diferent és que no estem jugant amb la màxima actitud possible.

Tenia la por que ens tornéssim cap a casa sense cap cistella, però un cop vam anotar la primera vaig tenir la sensació que ja havíem complert. No és del tot cert, ja que en Gabriel i jo valorem el partit per la quantitat enèsima de coses millorables i les petites coses ja ben fetes - la més important, la del número sis pel bàsquet i per la vida -, però també és un ajut moral convertir una cistella en joc. Sempre és d'agrair. La última cistella a l'últim segon del Pau va ser també una victòria moral per tots els que vam jugar el partit: donar la mà a l'àrbitre, recollir l'acta i recordar que hem sigut els últims a fer una cistella en joc em dóna una petita satisfacció més: tots, absolutament tots, ens mereixíem aquella cistella.

Hem acabat la primera etapa de la Marató d'aquest cap de setmana. Demà tindrem dues incorporacions - en Neil podrà venir i en Dani Villafranca també - però també patirem alguna baixa, com la del Dani Ruiz, la del Roger i l'Adrià. Esperem veure el número sis demà a tres quarts de cinc contra la Palma de Cervelló. 

Si demà tornem a perdre

I  nostra estima ha guanyat

Recordem doncs tal victòria

I agafats tornem a cridar

Units tots som imparables

Som tots, som un, som nombre sis!