Em
disculpareu pel retard d'aquesta última crònica de la primera fase de la temporada
- i de l'any-. El desgast que he tingut entre exàmens i viatges amunt i avall
ha sigut molt considerable en els darrers vint dies i quan he arribat a casa
era per dormir. Ja feia dies que em rondava el dimoni pel cap de buscar-me el
temps per fer-la però no tenia el suficient esma com per escriure-la amb cara i
ulls. Però això no us interessa. Parlem del que realment importa. Parlem
d'ells. Dels vostres fills.
El final de
fase ha acabat amb trempera. Sí, diguem-ho! Juguem cada dia una mica més bé.
Això és el que realment ens ha d'importar. Parafrasejant Ramon Jordana, "guanyar
és i serà conseqüència del joc. Ja arribarà. El més important és el treball
diari. I aquesta és la nostra gran fortalesa: treball, esforç, constància i
gaudi. Gaudir d'allò que ens esforcem per ser millors. Aquest és el secret de
l'èxit."
Hem agafat
un equip de zero amb un entrenador de zero. No he entrenat mai com a primer. És
la meva primera experiència com a entrenador. Però tinc molt clar que avui sóc
molt millor que fa tres mesos enrere. I tinc clar que demà seré millor que
avui. Ells, també.
Tenim un equip
plegat de races. Això dóna més credibilitat al nostre projecte educatiu. Dóna
més salsa. Què millor que descobrir que tots som iguals sent diferents.
Diferents cultures, però un mateix objectiu. Diferents pensaments i religions,
però un mateix grup comú. Diferents estatures i edats, però un mateix nivell de
joc.
He de
felicitar a tots els pares i mares que, perdent de cinquanta, seixanta,
setanta, vuitanta, noranta o més de cent punts heu seguit animant l'equip. Així
som invencibles. És així com millorem com a grup i ens portarà conseqüentment a
guanyar. Però no tenim pressa. No és l'objectiu. És una conseqüència del joc de
l'equip, de l'experiència i de l'actitud. No oblideu mai que vosaltres, pares i
mares, sou els pilars amb els que es subjecten i s'emmirallen els vostres
fills. Si ells veuen que perdent de tants punts els animeu i els aixequeu, la
propera generació serà el que ells vulguin ser. Menys sobreprotecció, que
lluitin, que es facin mal, que riguin, que perdin i s'equivoquin, que
s'arrisquin, que segueixin, una i altra vegada.
Estic fent
el curs de nivell 1 de bàsquet. No l'estic fent pel títol, que també. Això és
la conseqüència al que realment m'importa. Aprendre dels millors. I si m'han
trastocat tot el projecte inicial és que m'ajuden a millorar cada dia al curs.
No sabeu les ganes que tinc ja de seguir entrenant amb ells des del primer
entrenament de l'any com si fos el primer de la temporada. Amb més il·lusió i
més ganes.
Només
prometo una cosa. Les altres no perquè sóc estudiant de polítiques i encara la
cagaré. Només prometo que ho donaré tot
per fer-los millors jugadors i millors persones, tal i com ho he intentat fer
fins ara. Milloraré, pas a pas, partido a
partido, pulgada a pulgada.
Us prego que passeu unes felices festes amb els
més propers a vosaltres i que ho gaudiu. És Nadal i és una època especial. Us dono
també la benvinguda a un 2016 que serà apassionant. Segur. Que els nens us
segueixin com els estels. Estem fent les coses bé.
I per últim,
i si és viable, us recomano una pel·lícula: Coach
Carter ( Entrenador Carter). Un fet real. Compromís, camí, esforç, estudi i
bàsquet.
" La
cultura ens permet qualsevol presa de decisió sobre qualsevol àmbit. I triar
entre les decisions ens farà lliures. La cultura, amics i amigues, és la
llibertat". Ramon Jordana.
Feliç any
nou de part d'un aliat vostre,
Ricard
