L'espera

I aquí estic. Per segon dia consecutiu assegut a l’estació de busos de Girona. Ahir vaig tenir l’oportunitat de passar la tarda amb una noia amb qui havia passat bons moments: em va fer goig veure-la. Però és que el karma no em perdona ni una. Ahir, ella, com més d’un cop, es va trobar amb un bus que marxava davant del seu nas i, amb un somriure de desesperació, em va abraçar. Només es va haver d’esperar una hora a l’estació. Bé, realment quaranta-cinc minuts. Els quinze primers va tenir encara la sort que hi fos allà. Tampoc n’hi ha per tant, comentava ahir amb un somriure irònic.

He dit quaranta-cinc. Doncs els mateixos que tinc ara per escriure abans no arribi la seva germana amb bus. Casualitats de la vida, el karma me l’ha tornada. “Inspira’t”. Això em diu la Maria, una amiga que m’he trobat per casualitat al bus mentre anava cap a Girona i que no veia, tampoc, des de l’any passat. Aprofito les vacances per retrobar-me – per casualitat o no – amb gent amb qui comparteixo molta nostàlgia. I mentre espero, ma mare em dóna la gran idea d’escriure mentre espero aquí, on hi ha busos, a l’estació.

Dono quatre voltes i estic més indecís que l’Andrés Iniesta abans de xutar. Aquí assegut fa fred. Estic, com podeu veure, amb les cames creuades en aquest banc.

No estic còmode. Me’n vaig a... Allà fa sol. Cap allà vaig.

Que faci sol no vol dir símptoma de calor. El sol em fa brillar, però el vent s’encarrega de cristal·litzar la meva brillantor. És una sensació estranya. Què voleu que us digui, és un dia per estar tranquil. I d’un moment irrellevant, el vull immortalitzar. Això m’està fent pensar. Sóc capaç, a través de paraules digitals, d’immortalitzar un moment on si les meves mans estiguessin a dins de les butxaques probablement acabaria oblidant. Segueixo assegut, mirant endavant, transformant un moment insignificant en immortal.

Canvio de posició. Torno a creuar les cames. I quin soroll més repugnant. Ho escolteu? Ho acaba de fer un altre cop.  I un altre. Aquest homínid, el veieu? Espereu, a la fotografia, ara sí oi? Ronca amb els braços creuats. El diòxid de carboni surt a una velocitat estrepitosa de la seva boca, una sortida d’aire oberta de bat a bat sense peatges.

Dorm com un mussol, sense escrúpols, sense importar-li el que altres persones puguin escriure o pensar. Aquesta manera de viure em fa estar més tranquil. I què, si algú pensa això d’ell? És que tu no dorms? La vida no està feta per segons, es compta per moments, molts dels quals ni te’n recordaràs.  Ni recordaré. I aquest moment es basa en immunitzar un moment. En solidificar-lo. En desxifrar-lo. En viure’l.

M’espero al desconegut. M’espero a l’amiga que d’aquí poc retrobaré. M’espero a l’estació amb una única sensació: m’espero a l’espera. I l’espera, s’acaba. M’espera ella, confusa sense entendre per què l’espero amb un mòbil. I és que, esperant, he immortalitzat el seu encuriosit somriure. Aquest cop, però, a través de la fotografia.

Amor

Que sí. A mí también me jode. Ese día en que te enamoras. Que resoplas. Ese momento en que ves que es ella. Es una enfermedad. No puedes parar de pensar en ella. La ves, la adoras, la cuidas, la tocas, la miras, la sientes, la quieres.

Os lo voy a contar. Salí del colegio. Era un día cualquiera. Me dirigí hacia mi abuelo como cada tarde, él nunca falló:  allí en medio, entre la puerta y las rejas. Ese día no hablaba con nadie - siempre le preguntaba con quién hablaba, sus atletas pequeñas ya madres siempre eran conversa para él y para ellas. Lo siento si no lo entendéis. Él sí lo entiende. Él fue el testimonio de mi único gran amor. Como siempre, recogí mis cosas, miré mi mochila y solito me fui directo a él; un beso y charla típica: ¿cómo ha ido? Como siempre. Las  galletas me esperaban. Doradas, dulces, cariñosas. Vaya, lo que en el fondo todos queremos no aceptar. Hasta ese momento era el yo más primitivo. El yo más desconocido. Aún no sabía nada de lo que era enamorarse.

Lo recuerdo como una imagen borrosa. Era tarde y mi abuelo, por alguna razón que olvidé, en vez de salir por la puerta volvimos para dentro del colegio. Hablábamos de deportes, como siempre: Barça ha sido quizá mi palabra más nombrada después de mama y papa. Miré hacia la izquierda y allí estaba. Allí estaba. Mis ojos jamás han mirado cosa tan perfecta, tan hermosa. Perdí la cabeza por ella ipso facto. Su voz era acojonante. Se teñía de marrón, ahora de naranja. O ambas. Yo que sé.

Tenía siete años. Iba para ocho. No dudé. Le dije a mi abuelo si me podía casar con ella. Me dijo sin dudar: sí. ¿Cuándo quieres conocerla? Cuanto antes mejor.
Pero la vida es más complicada, o quizás la hacemos más complicada de lo que es. Y es que una pareja no dura para toda la vida, o sí.

Rompimos. Rompí yo. No porque no sintiera lo mismo, sino porque necesitaba dejarla. No podía seguir. Aún recuerdo con quince años la última vez que la miré, la escuché, la sentí y le solté: mañana ya no estaré, mañana no volveré, mañana no seguiré, mañana, lo siento. Claro es que cuando te la encuentras por la calle, por el patio donde tantos años estuviste andando o, en fin, por donde sea, te duele. Y te enorgullece. Que sí. Lo remueve. Remueve mis heridas, mis victorias, mis pérdidas, mis derrotas, mi.

Y es por esto que te escribo, porque he vuelto. Porque eres mi vida. Porque ese día fue un punto de inflexión. Y hasta hoy lo fue de reflexión. Y justo ahora que escribo estas palabras a la vez que tu las lees, de decisión. Que me da igual, que la gente te mirará pero yo te veré. Jamás lo olvidaré mientras sepa quién soy. He vuelto para quedarme. Para ayudarte a hacerte mejor. Y a hacerme mejor. Eres y serás mi mejor pareja de baile, y como alguien dijo, y siempre lo serás.

Baloncesto.

Pagesos sense fronteres

Tinc un dia de merda. No estic motivat per res i el més bé que he fet ha sigut anar a la perruqueria. Sopo i vaig fins al bus per anar a Lloret, però la taquilla estava tancada com era d’esperar. M’apareix un dubte: podré comprar el bitllet de bus i utilitzar el descompte del carnet monoparental? De sobte, la llum de l’infern apareix al meu cap. Segur que era a les 21:30h l’hora de sortida? No Ricard, no ho era. Qualsevol mena d’insult cap a la meva persona és vàlid. Torno al metro i me’n torno fins al Clot. A falta d’autocar, tren. Sort dins la mala sort. Tren en 4 minuts.

Entro. Plens els seients. Algun seient buit però en vull algun de millor. Però és clar, és un dia de merda, i en els dies de merda, no trobes seients. M’acabo asseient al del costat dret on s’hi troba una noia amb auriculars que amb prou feines s’immuta després de la meva triomfal arribada. I se’n va. Davant meu tinc una parella de joves. El paio deu tenir vint-i-pico anys i la noia sembla més gran d’edat per la cara, però ben raonat intueixo que deu tenir si fa no fa l’edat del noi. Amb un cabreig descomunal, només atenc les dues trucades dels meus progenitors on simplement escolto el protocol del disgust, tot i que tampoc hi entren gaire. Veuen que ja és suficient amb la meva veu de tenor desconsolada.

Tren gris, brut, mig buit i amb un groc de fons descolorit. El remordiment es converteix en avorriment i em fixo en la conversa entre la parella. “Un dia em vas dir que em deixaries fer-te una patada als ous. Alaaa! Als ous? Sí, als ous d’aquí sota. Deixa-me’ls veure... No, va! Deixa’m!” La miro descol·locat. Són els típics de pagès. Enteneu-me... Porten jerseis de llana desfilats i el paio em porta uns cabells que semblen Jesucrist. Foten jocs de paraula. I de sobte, la noia comenta subtilment “ Tinc ganes de trencar coses. Com vidres... Com aquest. Saps? Que soni kkkkk”. Ho he de dir: ja no em fa gràcia. I de cop Jesucrist es posa la mà per sota dels pantalons, a continuació fa una bona combinació cap  a l’interior dels calçotets i posa la cara d’èxit. Veig com se la toca i amb l’altra mà, per fora, s’hi ajuda. No enganyo. Feia temps que no anava amb tren, però us asseguro també que aquesta mà dreta on s’hi percep bolígraf blau guixat em fot molt de fàstic. Molt!

Pel que fa al meu costat, gent cívica. Un xuleta i un home que sembla Leonardo da Vinci però amb cascs de música. Marta, jo també hi crec. Des que he arribat a Barcelona, hi ha gent ben estranya. Segurament a Lloret només coneixem la part borratxera i la part modesta, i poca cosa més. Mataró. Primer cop que miro per la finestra. Encara em queda un ratet.

Al fons veig un home amb una guitarra, una noia obesa i poc més. La noia de comentaris ofensius té una mirada que fa por. Obra la porta un noi jove calb i em pica sense voler a l’esquena.  Em demana perdó. Primera persona que em mira amb ulls de persona. Estiro els peus. El tren segueix buidant-se. Són les 22:17h de la nit i tot és fosc fora, mentre que aquí dins tot es conserva: groc lleig.

Els joves pagesos els veig més relaxats. Parlen amb calma i semblen cívics. Segurament és perquè la noia de comentaris ofensius, de jersei de llana desgastat i d’ulleres poc seductores està més tranquila. Un marroquí al fons intenta passar desapercebut. I aquí estem, al mig, com el dijous. I mai millor dit.

“Saps que la paraula més buscada a la RAE és cultura? Després de jihadisme, diria.” Primera intervenció de la xicota amb caire intel·lectual. Torna a entrar per la porta un home, aquest cop un amb rastes, i ros. Es disculpa per l’empenta, nova, contra la meva esquena... I podria disculpar-se també pel perfum de marihuana més heavy que recordo en molt de temps. El tren és un submarí i, amb això, el noi pagès – que s’acaba de canviar de seient, d’estar davant meu a estar a la meva dreta – es treu un as de sota la màniga: comença a fer un discurs polític i sociològic boníssim. Es qüestiona la tipologia de societat actual, i assegura que la societat actual té com a fi la seguretat. Abans, segons ell, hi havia la lluita de classes i ara hem passat a una societat de risc i la paraula a buscar és por fabricada, molt sovint creada per culpa de les tecnologies mòbils – amb la qual estic ara mateix descrivint-vos això que esteu llegint –. M’ha deixat bocabadat, tant que he estat a punt de fer algun comentari i seguir amb el tema. Finalment, i més amb el dia que porto, he desistit aquesta oferta. Ja ni me’n recordava de la seva mà subterrània i l’estic escoltant amb atenció les reflexions que va fent. La noia l’escolta amb parsimònia i encuriosida simultàniament. Són persones que busquen espais oberts, silencis i naturalesa. No crec que vulguin res més per ser feliços. Com veieu, el meu discurs està variant – com a bon polític – però us confesso que m’han sorprès vertaderament.

El tren és quasi buit. I ells marxen. Em sap greu. I ell torna. Has vist el mòbil? No, no ho crec.  Ah val, deu estar a la motxilla, no et preocupis.

Estic a Sant Pol. Sol.

Calella. El marihuana segueix allà a l’esquerra. El perfum crec que es deu olorar a l’exterior del tren. El rastes té dues motxilles molt grans al seient del costat. Imagino perfectament què pot ser. I mentre l’olor m’alimenta, vaig abandonant l’estrès, la intensitat i la multitud. M’acosto als pobles i a la tranquil·litat. Tot això m’és més familiar. Pineda de Mar. Em recorre pel cos una petita por. Blanes s’acosta. Ai com no baixi a Lloret per estar escrivint al mòbil... Pobre de mi. M’acabo d’aixecar per veure el rètol digital de més a prop.

Propera parada >>> Blanes. Recordo l’escrit del tren. Confirmo que se’m passa el temps volant mentre escric: perdo la noció del temps i les lletres se m’apoderen del món. S’acosta el cap de setmana. Tinc un repte a aconseguir. Tranquil·litat i bons aliments.

“Vivim en un món en la recerca de la seguretat constant. No ens adonem que la cerca obsessa ens fa tenir por. La tecnologia ens ofega i ens treu autoestima en nosaltres mateixos. Som éssers socials. Proposa’t parlar amb algú sense agafar el mòbil durant cinc minuts. Hem de tornar a viure”. – Del noi de pagès –.

Final del trajecte. 

Hola, UPF.

Marina. Pujo les escales mecàniques... Gent. El cor em batega fort... Suspir dens i profund. Molts cotxes, molt fum. El Parc de la Ciutadella i l'olor de zoològic. Em relaxo per segons. Segueixo caminant sense coordinar bé les cames. Em costa. Les mans a les butxaques, o fora? Trec el mòbil. 8,41. Déu meu. Cada vegada hi ha més gent adolescent. Cada vegada més ràpid. Cada vegada coordino menys. Cada vegada més nerviós. Cada vegada més fort. Puja la intensitat del cap. Estic nerviós perdut. El cor em batega al front del cap. Les mans estan gelades i tinc calor. Trec suor glaçada, d'aquella que et deixa amb un malestar al cos, per si fos poc. Bum. Bum. Bum. Com si fos una cursa, veig cada vegada més a prop l'arribada. És on he volgut ser. És aquí. Benvingut a una nova vida.

Una noia andalusa. Està sola i sembla estar com jo. Hola! Ets de primer curs? Sí, sí... Bé... Sí, doncs... Com et dius? Maria, y tu? Ricard, haha.  D'on ets? Extremadura. Ah, okay, bueno, vives aquí? Sí, ahora sí. Háblame en catalán, tengo que escucharlo más todavía. Ah, okay. Immersió lingüística. Bé, deixa-ho córrer. I... Fas polítiques? No, hago criminología. Ah, okay. Pues... Bé, vaig a preguntar a aquests a veure si... Adéu! Féu polítiques? Sí, sí! Ah, em dic Ricard. Molt bé, vine amb nosaltres!

Arribo a classe. Unes 160 persones. La gent expectant. Hola, com et dius? Ricard, i tu? Oscar! Ah, coneixes algú? Així em vaig agafar com una paparra al primer amic d'universitat. Miro i miro. On ets? On volies ser. Edifici 40. Una nova vida per estrenar. 17 de Setembre de 2014, el dia que vaig sortir de la Immaculada Concepció de Lloret de Mar. El dia que vaig deixar enrere un camí ple de victòries i derrotes, amistats i moltes lliçons de vida. Universitat. Pompeu Harvard. Color vermell.

Em costen els canvis. Recordo en Marc. Em va marcar: A ningú se'l posa en situacions que no pugui superar. Treu l'orgull i planta cara. 

Un viatge qualsevol amb tren

Observo atentament la gent del tren. Tots els seients estan plens però tampoc no hi ha ningú de peu. Escolto sorolls de nens petits desxifrant paraules sense sentit i algun idioma de l'est que no identifico per la distància. Una dona d'uns quaranta anys menja pipes sense escrúpols. Five, four, three, two, one. És una família anglesa!

S'obren les portes. El tren es para. Hi ha gent que segueix amb la seva tablet, gent que escolta música, gent que dorm, gent que viu al seu planeta groc i gent que per un segon observa qui entra i qui marxa. Ambient relaxat.

Situat a prop de la finestra que dóna al mar, tinc una dona dormint a l'esquerra. Al davant d'ella, una dona que menja patates, juga a un joc de mòbil i no sembla gaire interessada en què està passant al seu voltant. I al davant meu, una noia d'ulls marrons que escolta música mentre mira el desert marí. Intento endevinar què pensa però no n'estic segur. Mira el rellotge. Deu tenir plans per avui i un projecte de futur. Però no em mira als ulls. 

L'ambient segueix en la mateixa direcció. El nen anglès ja dorm i ara ja ningú diu res. Només el soroll del tren trenca el silenci sepulcral. Vés per on, la noia de davant meu d'ulls marrons i d'ungles blaves s'aixeca i se'n va. I com si fos un efecte domino, la de les patates treu la pota i l'estira al seu seient. No li interessa gaire el que pensi l'altra gent. La dona del meu costat s'ha despertat, però sembla hipnotitzada amb la blavor del mar. Cel gris, mirades perdudes i el nen anglès dorm amb la boca oberta.  El seu pare sembla l'únic que, com jo, està al loro del que passa. La seva dona s'ha afegit als sweet dreams del seu fill. Las neuronas están fritas.

Es respira aire condicionat i no fa gens de calor. La dona del joc ha deixat les patates i es concentra amb el mòbil. I, a més, decideix posar l'altra cama també a sobre i, per si fos poc, treu la llengua. Quina dona, tu! Espera, espera... Acaba de posar la bossa de patates al seu costat i torna a menjar-ne. Sens dubte, com en lloc com al tren.

M'he adormit. L'ambient que es viu és ideal per dormir. Ja porto tres quarts d'hora i tot segueix igual. Fins i tot la gent. Realment, més que un tren sembla un lloc on la gent fa ioga. Ningú es mou, tothom està quiet. Bé, acaba d'entrar una parella de la meva edat i la noia sembla molt feliç. Està abraçant-se i oloro una colònia que feia molt de temps que no olorava. És dolça i s'enganxa. Em recorda al marró clar. S'escolten petons i puc assegurar que són feliços. I cal dir que la noia és realment maca, m'encanten els ulls verds. Fins i tot la dona de les pipes sembla haver canviat de parer i s'ha posat a llegir un llibre. El noi també està enamorat. Quina parelleta més maca, es nota com li brillen els ulls quan la besa. De pel·lícula!

El tren es buida i la dona de les patates, de les cames, del mòbil i de la llengua em toca sense voler. S’asseu com una persona civilitzada i sembla atenta al que faig. Ha agafat el bolso i intueixo que em deixarà. Agafa les altres bosses i es posa  davant de la porta. Ara només queda la parelleta al meu costat dret i a la meva esquerra la dona fidel que ha dormit i ara remena un cordill sense massa entusiasme. El nen britànic s'ha despertat i badalla contínuament, mentre que la seva mare ja ha obert els ulls i comenta vés a saber què amb el seu marit.

Ha marxat la pobra dona dormilega i del cordill. Ha entrat un noi que olora a bàsquet. No m'ho preguntis, és així. Està al seient de la de les patates. Un brasiler està dret i parla castellà per telefonia mòbil fent-se entendre prou bé. Entren dues noies que distorsionen l'ambient. No queda ningú dels del principi perquè la família anglesa també ha marxat. Segueix l'ambient tranquil, però el familiar ha desaparegut. 

Tinc francesos a la meva esquena que xerren pels descosits. Vull marxar ja. No em sento incòmode però tampoc estic a gust. I una mosca m'està tocant els ous, imagineu-vos. M'aixeco. Miro: propera parada -- Blanes. Per fi!

Un viatge qualsevol i escrit a un bloc de notes. Avui m'ha agradat observar. Crec que ho hauria de fer més sovint, perquè és entretingut! 

Em toca dir adéu a mi. Diuen que el tren només passa un cop, però com a tots, a tu també t'arriba el moment de marxar per tal que algú altre reemplaci el teu lloc. Un somriure foteta, agafo la bossa negra i deixo el tren. Veig algú que entrarà. Amb els francesos que tinc a la meva esquena, només li puc dir que tingui un...

Bon Voyage! 

11 de Setembre de 2014

Capítol 1: Bon dia, Diada.

Tsunami. Un tsunami d'estelades. Això és el que m'he trobat quan he sortit de casa a la Ciutat de Barcelona. V. Llibertat. República. Igualtat. Consulta. Referèndum. Ni un comentari sobre legalitat. Sense moure ni un dit, recolzat al ferro, escoltava i vivia l'ambient que m'envoltava al transport metropolità de Barcelona sobre dos quarts de dotze del migdia.

Capítol 2: El meu món groc 

Arribo a l'equador del dia i em troba el meu amic Julià simulant fer-se passar per carterista - per cert, he de reconèixer que ho has fet prou bé- . Al·lucinats. Impregnats del groc i del vermell. Uns segons de silenci. Què fem? Doncs... El miro. Està mirant la botiga de l'Assemblea Nacional Catalana. Es decideix anar a preguntar quant val una camiseta. 10 €. Ah, val. Marxem i atravessem la Plaça Catalunya. Baixem? Baixem cap a la Rambla que falta gent. Bé, podríem dir que és un dir, un dir... Formiguer. Un formiguer de persones que demana una punyetera consulta per decidir el futur del seu país i aquí ve la meva dada: nosaltres hi érem presents.

Capítol 3: La Nostra Consulta

Queda molta estona per endavant i cal fer gana. Baixem i comencem a fer-nos la idea de la gentada que ens trobarem més endavant. Girem cap a l'esquerra, gent. Girem cap a la dreta, gent. Ostres! Per poc que xoco amb una dona d'uns cinquanta anys d'iniciatives separatistes. Siusplau, aquells que estiguin parlant de fractura social que pensin un moment. Aquesta fractura social, tal com diuen ells, l'han originat ells mateixos. Dit això, acabem decidint girar cap a les esquerres i anem a parar a la plaça on algun personatge històric va dir "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!" i on, just davant, molts anys després - potser protagonista per altres coses molt menys importants - ens va dir "Hoy, mañana y siempre, con el Barça en el corazón".

Una pit-stop a un bar proper i comencem la cerca de la Plaça Sant Felip Neri que feia estona que ens hi havíem encaparrat. Iniciem l'aventura i res, perduts. Intentem movilitzar-nos per tenir èxit i comencem a parlar amb gent però després de debats cívics s'acaben resignant a l'abscència de coneixement. Però nosaltres seguim lluitant i seguim buscant. Molts camins però no hi ha manera. Truquem al meu pare, i també s'acaba resignant. Però, aquesta vegada, n'hi treiem profit just abans de penjar. Em recorda l'enciclopèdia del meu germà. M'agrada recórrer a aquesta opció quan ja no queda altre remei, perquè sé que em dirà la solució. Truquem. No l'agafa. Hi tornem fins a dos cops més: NO l'agafa. El contestador em deia NO. Seguim buscant fins que, al final, el meu germà m'envia un missatge amb la localització. Tot era més fàcil! Però ens les prometíem felices i vam tardar un xic més del que crèiem ambdos. Sense adonant-se, estàvem rodejant la plaça desitjada sense saber que hi érem ben a prop. No tingueu por, catalans. I hi vam arribar. Sí, sí. Gaudim. Contemplem. "Aquí hi ha història, flipa!". Era el meu bon amic Julià, evidentment. La paret havia estat bombardejada pels Nacionals durant la Guerra Civil. Bombardejada, però no enderrocada. I gana. Ja havíem trobat el que volíem. I volíem menjar.

Capítol 4: Toca recuperar-se

Tot sacrifici crema energia. I caminar i buscar, n'és un exemple. I diners que es gasten, ja ho crec. Dos shawarma: un per cadascú. I unes patates fregides. Bé, de fregides... Pixo i seguim. Truquem a en Marc i en Tormo. El primer arribaria més tard i el segon no havia acabat de menjar. Anem al mar? Anem-hi. Què millor que anar al port i veure Colom. Ens animem i acabem al Maremagnum.

Un pèl lluny de la Diagonal, crec. Ell bescanvia diners per un regal energètic - tu i jo ja ens hem entès - mentre jo segueixo amb el joc iniciat del Sí. Estava bona? Sí. I sí. La del seu costat, tela. Tornem cap a la Rambla i truca en Marc. On sou? No escolto res... Espera, t'ho envio per WhatsApp. Okay.

Capítol V: Tram 28. Franja 2.

Agafa la línia verda, la L3. Vés fins a Diagonal i ens trobem allà. Okay? Fet. Arribem sense gaires problemes al Passeig de Gràcia. I comencem a tirar fins al nostre tram. No és ta mare? Batua l'olla... Mama? Mira'l! Estic buscant al teu germà i et trobo a tu! Murphy returns. Quatre rialles i la deixem buscant el meu germanet, que anteriorment m'havia preguntat on estaríem. Si és que m'estima i tot...

Fent ziga-zaga pel mig de la Diagonal, els bessons, els turmells i sobretot la planta del peu començaven a avisar que n'estaven fins els pebrots. Ja n'hi ha prou! Però per fi havíem arribat. Ja hi érem. Tram 28. Franja... Bé, ens col·locarien més tard.

Capítol 17:14

Us preguntareu el Capítol 6. Es resumeix en col·locar-se i esperar. Esperar pel minut 17:14. Falten vint minuts Juli. Okay... Va, va! Xerrar, xerrar, riure, xerrar, xerrar, cridar, cridar, riure, fer veure que em desmaio, riure, suar, suar, suar, i suar. Ja havien passat aquests vint minuts. Treiem l'energia que ens queda per apreciar un moment màgic i històric. In- inde- independèn-ci-a! Però ja, coi. Algun que altre dubte entre els tres. Segur que es veuria bé des de dalt?

 Això sembla un poti-poti de vermell i groc. Veig massa gent per saber si estem ben col·locats. Rebo un missatge - el pobre mòbil també s'ha cansat avui - i veig la fotografia des de dalt. Impressionant. Increïble. Déu meu. V.

Capítol 8: I els separatistes són ja... Camí de vestidors!

Cinc minuts més al sol mentre apreciem la Teresa i la Maria, les dues dones d'edat major que xafardegen pel balcó i - amb tota la bona fe- en treiem conclusions curioses. Era més partidària dels tancs feixistes. Una visita fugit de la Marta i ens asseiem a la gespa. Oh, gràcies. I tornem al joc del sí. Les estadístiques indiquen que més del 80% vol votar, vull dir que estan bones. En què penso. Lapsus. En Tormo arriba i ens anem cap al Passeig de Sant Joan caminant amb els pneumàtics cremats. Com aquell qui diu, arribem al Parc de la Ciutadella i ens asseiem allà. Jo, francament, estava petat. I crec que un amic meu també. Mitja hora de descans i xerrem de temes variats. La bufeta apretava. Una Odissea que va acabar bé però que no explicaré perquè vull anar a dormir.

Però si em disculpeu, vull afegir una frase més:

" Todo parece imposible hasta que se hace" - Nelson Mandela. 

Visca Catalunya, LLIURE! II*II

Els valors del Barça

Quan era petit observava atentament la multitud de bufandes blaugranes que tenia el meu avi al peu de la televisió. M’impactava veure la quantitat de modificacions que havia sofert l’emblema culer. Recordo alguna xerrada amb ell on comentàvem el primer escut culer de l’any 1899, aquell que si malament no recordo encara perdura com a escut de la ciutat de Barcino.

Però més enllà de la varietat d’escuts que han defensat la samarreta blau i grana, em va cridar l’atenció aquella retallada de la senyera a l’escut a l’any 1941 i el canvi  de F.C. a C. F. Quedava francament malament. Francament franquista. I aquestes coses fan que el Barça no sigui només un club, fan que sigui quelcom més que un equip de futbol que ho ha guanyat tot als últims anys, fan que sigui alguna cosa més que el club amb més seccions d’esport a alt nivell. El Barça era, i és, un sentiment.

I ara que últimament s’està tornant a parlar sobre el moviment catalanista uns quants anys després, s’està tornant a relacionar el Barça amb Catalunya. Mireu, mai he sigut partidari d’unir esport amb política, no m’ha agradat mai. És lleig i repugnant. Però l’aficionat – encara que han passat molts anys des de llavors – recorda perfectament històries i manipulacions que s’havien produït en aquells anys. És al Camp Nou on hi ha hagut grans mostres de suport al seu petit país, des de temps immemorables fins als actuals. Recordeu aquella senyera gegant que recorria tota la gesta del Camp Nou i els mosaics quadribarrats de Guifré el Pelós? Impacten per televisió... Però com ha de ser allà en viu? Suposo que se’t deu posar la gallina de piel. I no ens hauríem de deixar el més que conegut minut 17:14 de partit – tant de la primera part com de la segona – on s’escolta el crit d’independència que tanta emoció com incredulitat crea entre les persones democràtiques.

I després hi ha els protagonistes – més enllà del seu talent futbolístic –. Parlo de dues persones que han marcat la història d’aquesta entitat, primer com a jugadors i posteriorment com a entrenadors. Però, a més, aquests han marcat un estil i un camí, una manera de fer, de jugar i d’entendre el futbol. Un estil que quan s’ha pogut portar a terme amb jugadors excepcionals han transformat el futbol amb l’art. Parlo de Johan Cruyff i del seu successor i modernista Josep Guardiola. Aquest parell no només han liderat i triomfat a Can Barça, sinó que han deixat petjades que els aficionats del futbol – de tot el món –  identifiquen amb la marca Barça. 

Esperem plegats que els milions de Qatar i les altres marques comercials no taquin una camiseta que porta inscrita la marca Masia, que ha fet que aquest club –  a dies d’avui – tingui possiblement el millor jugador de la història del futbol als seus peus i uns dels millors planters a la seva disposició. I tots ells han sigut i són sembrats al petit país on tots somien algun dia trepitjar la catifa  del coliseu culer.

I apunteu el nom de Sergi Samper. 18 anys. Esperem que la Junta Directiva deixi de fitxar Mathieus i companyia i recordi quins migcampistes té a la seva – ja – disposició.