Temps per a Monitors

Estic aquí. Assegut. Contemplant la classe de valors des de la distància escrivint a la llibreta de l’Elia. Estic a uns tres-cents centímetres del professor, longitud suficient perquè les meves neurones se’n vagin a la galàxia de l’escriptura. El maeztro està ara mateix explicant una història filosòfica de valors, diria.

Anem per pams. La situació és la següent: la classe forma una semi-lluna amb el maeztro davant nostre. Tinc a la dreta en Nil. Està rient sense parar amb l’Èlia i miro amb incredulitat la situació. Mentre la Cèlia ( ja saps per què t’anomeno així) m’assenyala amb el dit el dossier d’en Nil, m’adono que el seu cervell està desxifrant i contestant la pregunta Què has après avui?  amb la resposta Res o No ho sé; m’adono que el seu macrosistema neuròtic argumenta amb un Tot quan la pregunta en qüestió va en relació al contingut més destacat. En Nil, com sempre, molt analític amb les seves aportacions al dossier de lleure. Repeteixo. Dossier de Lleure. Lleure...

El paio del mig que parla de forma contínua durant ja 58 minuts i 36 segons. He tornat a posar l’orella a què està passant. Parla del descobriment d’Amèrica l’any 1492, molt útil per a la classe de valors, sens dubte. A la meva esquerra el meu company Pepelu dóna vida a la conversa unidireccional interrompent – diria – i preguntant-li si és doblador de pel·lícules: Salvi El Actor Castro.

Empanada meva de tres-cents segons aproximadament. Aviam. Prenem atenció! El món del capitalisme, del no sé què. Què collons? Teresa de Calcuta? ( Hooolaaaaa????). Ei, Nil... Fixa’t en el Sergi. Mira, mira, mira... Els ulls! Ara amunt, ara a baix, ara... Ai que es  cau el cap! Mira com recula cap amunt el cap... Vatua l’olla! Nil para de riure, de veritat. Mira els ulls... La pupil·la ara cap amunt, esquerra, dreta, que se’n va, cuidaao!  De veritat, m’està fent patir. S’està dormint però el subconscient l’està despertant. Pobres pupil·les! Nil para. Està tremolant de riure perquè estem dient que està passant de estat disponible, a estat ausente o baja batería a estat desconexión o sin batería. Però quan semblen els seus ulls apunt d’abdicar ressuscita. Quina guerra.

George Bush. Una desfeta. Els barris més pobres. De veritat, estic seguint la conversa... És la dissertació política de governs americans al bar de la Pompeu Fabra de la Ciutadella. El problema és que resulta que  estem a Anglès, senyal que trepitgem la capital del  món del lleure i... La capital del món de pagès!

M’allunyo de la conversa i em torno a centrar en la seva harmonia. Estem davant d’una habitació tenyida d’un groc descolorit. La gent està absent i amb la boca oberta. A algú se li cau la baba... Giro cent vuitanta graus. Veig l’Héctor seriós, no dona senyals de vida més enllà de la seva presència física i no respira, tampoc pestanyeja. Reculo la mirada una mica estranyat i torno a efectuar una mirada amb intenció de resposta cap a l’Héctor. El Tinente Héctor em demana atenció en un dels moment s més claus del curs de monitors.

Aviam. Ara què collons estan dient? Schumacher? És una desgràcia!Embragar! Està parlant en Pepelu, qui sinó! L’Elia retorna al planeta Terra després de més de mil segons fora de cobertura. Els seus ulls són dos pomes gegants de mida XL i tanca la boca per tornar-la a obrir, estranyada: motors? Què carai dieu? Em torno a posar la mà al front expectant mentre en Nil segueix rient i m’encomana un altre cop el seu humor subtil.

Ui. Problemes. Merkel! És la dictadora d’Europa! La Carme s’emprenya i en Pepelu li contesta amablement a crits. I ell prosegueix: la Merkel no ha anat a casals d’estiu! Olé tú Pepelu!

Són les set de la tarda, perdó, del vespre. Plou a fora. Falten quaranta-cinc minuts. Observo en Quim amb la mà a la barbeta observant eternament el comptador de gotes que cau a l’altra punta de l’habitació. L’Andrea fa moviments estranys amb les mans quan en Salvi parla, ara, d’Afghanistan. La Judit em mira desestabilitzada mentalment perquè suposo que deu pensar com puc tenir la decència d’estar fent apunts en aquesta classe tant rica de valors. La Susanna està mirant-lo fixament, tot i que no estic convençut de si mira el professor Salvi o si mira la pissarra buida digital amb tants detalls invisibles. En Roger el veig tranquil. Crec que no pensa res. De res. Simplement, crec que no sent res, no veu res, no nota res. Ulls oberts, boca tancada, mirada fixada a la ruleta de torn de serveis, mans a sobre les cames que estan formant un angle de noranta graus amb el terra.

L’Héctor m’havia demanat atenció. Vaig anar a un enterro. Els pocs sentits de les poques persones que encara sobreviuen a l’odissea monòtona del nostre amic  Salvi se’n foten d’aquesta última afirmació. Deixo de mirar la llibreta de l’Èlia i torno a la realitat.

M’encanta aquest grup. Fa quatre dies no sabíem qui érem i ara tots contemplem aquest espectacle de forma cooperativa. Sou uns cracks. Tots i totes. Només per això ja val la pena haver gastat cent cinquanta euros, Nil!

O sigui, hola?

Ja he tornat a terra. I en Salvi acaba d’afegir: Bon vent i barca nova!

R24 

Gràcies

Aplaudiments...

Més aplaudiments...

Què dic? Què faig? Què penso? Ploro i que se'm noti l'emoció? Somric perquè això és irrepetible? Doncs això... Que... Ei, sí! Gràcies Miquel! Gràcies Estefania! Edg... Bff... Vine Nil... Abraça'm. Vine Dani...

Encara hi ha més? Un què? Vídeo? Ostres... Gràcies... Gràcies.. Gràcies...

Com que un cop més he sigut incapaç d'expressar amb cap el que volia dir el meu cor, ho deixo palpat sobre tinta:

Hola, això va per tu. Sóc en Ricard Iglesias Caner, un noi que va néixer un vint-i-cinc de setembre de l'any mil nou-cents noranta-sis. Vaig començar a jugar a aquest esport amb vuit anys i als quinze el vaig deixar. Des de l’any passat, a través de tu, he tornat a aquest esport. Aquest missatge és per tu.

Volia fer-te saber un detall insignificant per tu, però clau per mi. Ara, avui, tinc divuit anys. Has format part del meu retorn. Gràcies a tu, he tornat a veure aquest esport amb un somriure, amb una il·lusió. Potser ni n'ets conscient. Potser canvies d'esport. Potser d'aquí uns mesos tot haurà canviat. Potser d'aquí uns anys no te'n recordaràs. Però no et preocupis. Has format part del primer equip que he entrenat. He començat el somni de la meva vida: gràcies a tu.

He tornat a aquest esport. Formaràs part del meu primer equip. A vegades els rols ens els canvien. Saps? La gent pensa que l'entrenador ensenya als seus jugadors i jugadores. He descobert que no és del tot cert. Tu  també m'has ensenyat a mi. M'has ensenyat a viure de nou el bàsquet. M'has ensenyat a tornar a llançar un tir amb l'esperança que pugui entrar dins. I per sobre de tot, m'has tornat a ensenyar la felicitat que comporta formar part d'un equip, independentment del guanyar o perdre una lliga.

La nostra professió, el nostre ofici, al final de tot, es redueix amb un petit instant. Un instant intangible, invisible. I aquest invisible és veure cada dia d'entrenament com agafes la pilota, la botes, la mires. I te'n vas després al teu company. I el saludes, i li fas la broma que li fa treure un somriure burleta. I llavors crides. Tot això mentre no em veus. I és llavors quan penso que  l'esport d'equip no té preu. Que la passió no es paga. Que la il·lusió no es compra. Que l'amistat amb el teu company no es posa a l'acta d'estadístiques del partit.

I potser deus al·lucinar amb el teu entrenador. Et deus estar pensant què nassos m'està passant pel cervell - si és que realment en tinc-. Crec que un impuls nerviós travessa les poquetes neurones que em queden i vol dir-te una cosa que és vital per mi.

No oblidis mai, mai, mai això que et diré ara. Ho he après de gent com tu.

Viu amb passió sense preocupar-te pel que els altres creguin. És la qualitat de les nostres conviccions el que determina l'èxit, no el nombre de seguidors. Sigues fidel a tu mateix. Peti qui peti. Fes allò que t'apassioni, de la mateixa manera que encares la cistella quan fas el tir. I si encara no saps què és el que realment t'apassiona, ja arribarà el dia. A la teva edat no en tenia ni idea. I sé que algun dia ho tornaràs a llegir. I sabràs què vull dir.

Del teu segon entrenador,

Ricard.

Lost

Bailando hasta el apagón... ¡¡Disculpad mi osadía!! [...] ¡Que termine esta función...!

Falten tres minuts per les onze de la nit. Estic estirat al meu llit. Fa calor, tot i acabar-me de dutxar. Ja he sopat. Però em ronda - més enllà de la cançó Valiente del grup Vetusta Morla que vaig seguint el ritme ( culpa del meu germà gran) - el partit de demà. El partit de demà seria, tal com diria Pep Guardiola, molt i molt complicat: cal entonar el gall a molt i mooolt complicat. Tinc tota la roba preparada - i les claus no me les deixaré- per demà fugir de la ciutat per unes hores cap al poble. Però em ronda el partit de demà. Sí, la teràpia de relaxació funciona però, vés per on, escriure he descobert que és una manera tangible d'expulsar també el neguit. Com que el meu bon amic Edgar també demà serà psicòleg dels petits, no pot ser que siguem nosaltres els més neguitosos. Per tant, l'experiència és un grau ( i una merda, és un grau quan has sigut jugador, però ser entrenador no té res a veure).

Demà visualitzo crits, passió, neguit, emoció, ràbia i alegria. Tot triturat en una mateixa cita. M'han dit papa que el turmix s'ha espatllat.

El valor para marcharse, el miedo a llegar... Llueve en el canaal... La corriente enseña el camino hacia el mar... Todos duermen ya... ¡¡Dejarse llevaar, suena demasiado bién, jugar al azaar, nunca saber dónde puedes terminar... O empezaaaaar...

Moment d'inspiració amb Copenhague de Vetusta Morla ( culpa del meu germà gran (x2) ). Nunca saber dónde puedes terminaaaaar... O empezar... Mescla de so amb lletra al meu cervell. ¡¡Jugar al azaaar...!! Terminar... ¡¡O empezaar!!

Bé, això és la prèvia... No sé què ens portarà l'atzar. He promès al meu avi que guanyarem el partit. N'estic convençut. Ho escric ara a un quart i cinc minuts de dotze. Recordo que demà la Marta vindrà al partit. La pèl-roja que em farà feliç. Miro el quadre de davant meu i recordo la frase de l'àvia de Will Smith, que li digué fa molts anys: If you're gonna be here, then there's the necessity to make the difference. Així doncs, més enllà del que pugui passar, seré feliç si l'equip demostra their difference. Ens veiem demà a la Pegaso a les 10  del matí. [Sona Lost? de Coldplay - moment de calma].

Senyores, senyors, nens i nenes, Boa noite e que Deus nos abençoen!

To be continued.

Us escric de nou des de Lloret. Dissabte ja ha marxat. Són les tres i nou minuts de la matinada. Encara estic despert per dues raons:

-          La primera és el fet d’enganxar-te mirant dues pel·lícules al costat de la teva mare.

-       La segona... La segona,  el per què del fet que la meva mare ha obert l’ordinador... Us ho explicaré ara.

No m’agrada creure que no tinc elecció. Crec en el poder de decidir. Però he descobert que a vegades no tot és la teva decisió, que potser també hi influeix el cosmos, el destí incontrolable.

Li he ensenyat a la meva mare l’escrit pre-partit d’abans d’ahir a altes hores de la nit. Mig rellegint-m’ho, la meva mare anava somrient. De cop i volta, de manera violenta, la meva mare obre la boca, fa un sospir tens ple de paraules, i acaba dient: Lost? Lost? M’ho dius de veritat? Hòstia. Hòstia. Hòstia. Sí.

Tornaré al matí d’ahir a les deu, a l’escola Pegaso. Surto de casa il·lusionat, neguitós, concentrat, motivat i bastant segur de mi mateix. Sé que vull. Sé que guanyarem. Confio amb els ulls tancats en el meu equip. Hi posaria la mà al foc. Després d’aquestes sensacions viscudes durant l’espera i el transcurs del viatge d’un minut a l’ascensor, les meves cames es dirigeixen cap a l’escola on ens hi juguem el que ja sabem. Mentre parlo amb la Marta, que ja m’havia dit que estava a 38,4º de febre però que, tot i així, aniria al partit, li envio una fotografia de l’escola Pegaso, per si de cas no fos suficient la ubicació del Google Maps que li havia enviat ahir ja nit.

Fins aquí tot com havia planejat. Com havia calculat. Com havia estructurat. “Ja estem al camp... El Nil està histèric! ”. És un missatge de l’Estefania, la mare d’en Nil, pel grup de Whatsapp. Ja sóc dins de la Pegaso i veig en Sergio davant meu. Agafo cadires, i fot-li. Cap a pista a organitzar tot. M’adono ràpidament del concepte calma. Tranquil·litat. La necessitarem, i no n’estic segur que la tinguem. Arriba l’Edgar. El veig una mica fotut. M’explica el perquè, em ric, i ho oblidem: ara toca partit.

La Marta no arriba. Li envio un missatge i em diu que encara està al tren. Els nois i noies escalfen, estiren, parlen, etcètera. Jo agafo l’Ada primer i la Ona  després, apartades del grup. El perquè ja ho saben elles: si volen dir-ho, ja us ho diran. La Marta segueix sense arribar. Comença el partit.

M’oblido de tot. Estem neguitosos. Jo el primer. No transmetem tranquil·litat. I el parcial inicial és per tenir una destrempada. Algun pare espero que no em denunciï per drets d’autor! En fi, la cosa no pinta gaire bé i intentem calmar el joc. Tot i perdre de catorze punts, sé que guanyarem el partit. Confio molt en l’Edgar, en mi i en ells i elles. Comença la remuntada i em comença a sortir el somriure de l’orgull. D’allò que havia pensat feia deu hores. De marcar the difference. El partit s’iguala amb bons minuts de l’Ada, en Nil, en Pau, però especialment de l’Alexandra i la Cèlia quan connectaven. Arribem a la mitja part amb moltes incògnites per davant. Respiro per moments, miro el mòbil l'hora i miro el missatge de la Marta: “Ricard, no ho trobo. M’he perdut. Ricard no ho trobo... Hola?”. Responc “ pregunta l’escola Pegaso”. Confio en què algú serà capaç de guiar-la a la punyetera escola.

No veuria la Marta. Però tornem al partit. En Nil comet la cinquena falta i, abans que l’obliguin a abandonar el terreny de joc, els ulls del meu Nil comencen a negar-se d’impotència, de ràbia, de desesperació. No sé que dir-li, no sé on posar-me. L’Edgar em diu: ocupa’t d’ell, mira’l... Sense dir res, me’n vaig cap a ell i li explico el que ell ja sap. És la cara de l’equip. És el líder nat, el coratge, els nassos, la cara, els collons. I ja no podrà tornar a pista, però pot animar i ajudar als seus companys. SOM UN, OI? Sí. M’ho diu convençut. El seu sí em fa tenir esperances.

Seguim fallant tirs incomprensibles. Tenim molta por la majoria dels jugadors. Lluitem en defensa amb molta més actitud i sobretot cor. Però ens falta cap en atac, sentit, idees, mans fortes, decisions ràpides. El públic anima com si fos un gol a cada cistella, i els decibels que es viuen em recorden a l’anada de la lliga al seu pavelló. Seríem capaços de guanyar?

No. Sap greu dir-ho així. Intentar i fallar es converteixen en sinònims i començo a veure-ho negre. Triple d’ells des de quasi bé mig camp. Sona, bé, no sona, s’olora la derrota. Miro el marcador i perdem de 6. Ara de 7. “Això està fet i beneït”, diu l’Edgar. Aplaudeixo al buit, segurament en direcció als companys de pista que estan desesperats en el no-surt-res. Intento animar sense sentit. Pita l’àrbitre i s’omplen els meus ulls de llàgrimes que no volen sortir. Donem tots la mà al campió de la Lliga. Cap retret, cap rebequeria. Mans, felicitacions als que han sigut millors i aplaudiment als pares i mares. Em quedo sense saber què fer. M’imagino en Nil. Segur que... Sí. M’ho imaginava. Me’n vaig cap a ell i l’abraço. Em diu una frase que no diré, però que sé que sí, que tenia raó. Em venen a recolzar presidents, companys, pares, mares... Agraïment a tots vosaltres. Ha estat un vertader plaer comptar amb uns pares i mares com vosaltres. El valor de tenir valors.

Me’n vaig cap a Lloret de Mar amb l’autocar. El millor per mi seria desfogar-me allà, però no em surt. Arribo a casa dels meus avis. No, no els hi puc donar allò que els havia promès. No semblen gaire afectats per aquest fet, i estan orgullosos del com ho hem fet. Els explico què ha passat. Passa el dia, quedo amb un amic de la infància, de la pubertat, de l’adolescència: quedo amb en Pol. En parlem, en debatem; xerrem, riem i passem la tarda molt més alegre del que havia acabat sent el matí. Arribo de nou a casa i sense fixar-me voluntàriament, se’m presenta la paret d’en Michael Jordan amb el lema: “ He fallat més de 9.000 tirs a la meva trajectòria esportiva, he perdut quasi bé 300 partits, 26 cops han confiat en mi pel tir guanyador i l’he fallat, he fracassat una i una altra vegada a la meva vida i per això tinc èxit.” M’omple a seguir treballant i creient amb la feina feta: recordo els pares, les mares, jugadors i jugadores... Els recordo a tots: m’alimenta a seguir aprenent.

Mirem les pel·lícules a la nit amb la meva mare i es queda... Un segon, faré copiar i pegar: Lost? Lost? M’ho dius de veritat? Hòstia. Hòstia. Hòstia. L’última cançó que vaig escoltar fa poc més de vint-i-vuit hores – ara mateix és ja un quart de cinc de la matinada – repetia “Just because I’m losing, doesn’t mean I’m lost, doesn’t mean I’ll stop [...] I just got lost, every river that I’ve tried to cross and every door I ever tried was locked... Oooh and I am just waiting till the shine wears off”. Sí. Havíem naufragat tots. La Marta, jo, els nostres jugadors i jugadores. El que no sabia és que era una senyal fastigosa, o no sé. La meva mare es queda sorpresa davant de la meva atenta mirada que mostra incredulitat. Havia anat a dormir amb Lost i, curiosament, ens vam perdre el dia següent.

Avui el títol és el que ha de ser, però sabeu tant bé com jo que el bàsquet, com qualsevol esport d’equip, tard o d’hora et torna el que li dones. Amb orgull, lluitant amb classe, amb educació, com a guanyadors, com a grups d’amics, com a unitat, fins al final, hem tornat a perdre.

I sí, hem perdut. I ens tornarem a aixecar. Per què?

Just because I’m losing, doesn’t mean I’m lost, doesn’t mean I’ll stop.

L'espera

I aquí estic. Per segon dia consecutiu assegut a l’estació de busos de Girona. Ahir vaig tenir l’oportunitat de passar la tarda amb una noia amb qui havia passat bons moments: em va fer goig veure-la. Però és que el karma no em perdona ni una. Ahir, ella, com més d’un cop, es va trobar amb un bus que marxava davant del seu nas i, amb un somriure de desesperació, em va abraçar. Només es va haver d’esperar una hora a l’estació. Bé, realment quaranta-cinc minuts. Els quinze primers va tenir encara la sort que hi fos allà. Tampoc n’hi ha per tant, comentava ahir amb un somriure irònic.

He dit quaranta-cinc. Doncs els mateixos que tinc ara per escriure abans no arribi la seva germana amb bus. Casualitats de la vida, el karma me l’ha tornada. “Inspira’t”. Això em diu la Maria, una amiga que m’he trobat per casualitat al bus mentre anava cap a Girona i que no veia, tampoc, des de l’any passat. Aprofito les vacances per retrobar-me – per casualitat o no – amb gent amb qui comparteixo molta nostàlgia. I mentre espero, ma mare em dóna la gran idea d’escriure mentre espero aquí, on hi ha busos, a l’estació.

Dono quatre voltes i estic més indecís que l’Andrés Iniesta abans de xutar. Aquí assegut fa fred. Estic, com podeu veure, amb les cames creuades en aquest banc.

No estic còmode. Me’n vaig a... Allà fa sol. Cap allà vaig.

Que faci sol no vol dir símptoma de calor. El sol em fa brillar, però el vent s’encarrega de cristal·litzar la meva brillantor. És una sensació estranya. Què voleu que us digui, és un dia per estar tranquil. I d’un moment irrellevant, el vull immortalitzar. Això m’està fent pensar. Sóc capaç, a través de paraules digitals, d’immortalitzar un moment on si les meves mans estiguessin a dins de les butxaques probablement acabaria oblidant. Segueixo assegut, mirant endavant, transformant un moment insignificant en immortal.

Canvio de posició. Torno a creuar les cames. I quin soroll més repugnant. Ho escolteu? Ho acaba de fer un altre cop.  I un altre. Aquest homínid, el veieu? Espereu, a la fotografia, ara sí oi? Ronca amb els braços creuats. El diòxid de carboni surt a una velocitat estrepitosa de la seva boca, una sortida d’aire oberta de bat a bat sense peatges.

Dorm com un mussol, sense escrúpols, sense importar-li el que altres persones puguin escriure o pensar. Aquesta manera de viure em fa estar més tranquil. I què, si algú pensa això d’ell? És que tu no dorms? La vida no està feta per segons, es compta per moments, molts dels quals ni te’n recordaràs.  Ni recordaré. I aquest moment es basa en immunitzar un moment. En solidificar-lo. En desxifrar-lo. En viure’l.

M’espero al desconegut. M’espero a l’amiga que d’aquí poc retrobaré. M’espero a l’estació amb una única sensació: m’espero a l’espera. I l’espera, s’acaba. M’espera ella, confusa sense entendre per què l’espero amb un mòbil. I és que, esperant, he immortalitzat el seu encuriosit somriure. Aquest cop, però, a través de la fotografia.

Amor

Que sí. A mí también me jode. Ese día en que te enamoras. Que resoplas. Ese momento en que ves que es ella. Es una enfermedad. No puedes parar de pensar en ella. La ves, la adoras, la cuidas, la tocas, la miras, la sientes, la quieres.

Os lo voy a contar. Salí del colegio. Era un día cualquiera. Me dirigí hacia mi abuelo como cada tarde, él nunca falló:  allí en medio, entre la puerta y las rejas. Ese día no hablaba con nadie - siempre le preguntaba con quién hablaba, sus atletas pequeñas ya madres siempre eran conversa para él y para ellas. Lo siento si no lo entendéis. Él sí lo entiende. Él fue el testimonio de mi único gran amor. Como siempre, recogí mis cosas, miré mi mochila y solito me fui directo a él; un beso y charla típica: ¿cómo ha ido? Como siempre. Las  galletas me esperaban. Doradas, dulces, cariñosas. Vaya, lo que en el fondo todos queremos no aceptar. Hasta ese momento era el yo más primitivo. El yo más desconocido. Aún no sabía nada de lo que era enamorarse.

Lo recuerdo como una imagen borrosa. Era tarde y mi abuelo, por alguna razón que olvidé, en vez de salir por la puerta volvimos para dentro del colegio. Hablábamos de deportes, como siempre: Barça ha sido quizá mi palabra más nombrada después de mama y papa. Miré hacia la izquierda y allí estaba. Allí estaba. Mis ojos jamás han mirado cosa tan perfecta, tan hermosa. Perdí la cabeza por ella ipso facto. Su voz era acojonante. Se teñía de marrón, ahora de naranja. O ambas. Yo que sé.

Tenía siete años. Iba para ocho. No dudé. Le dije a mi abuelo si me podía casar con ella. Me dijo sin dudar: sí. ¿Cuándo quieres conocerla? Cuanto antes mejor.
Pero la vida es más complicada, o quizás la hacemos más complicada de lo que es. Y es que una pareja no dura para toda la vida, o sí.

Rompimos. Rompí yo. No porque no sintiera lo mismo, sino porque necesitaba dejarla. No podía seguir. Aún recuerdo con quince años la última vez que la miré, la escuché, la sentí y le solté: mañana ya no estaré, mañana no volveré, mañana no seguiré, mañana, lo siento. Claro es que cuando te la encuentras por la calle, por el patio donde tantos años estuviste andando o, en fin, por donde sea, te duele. Y te enorgullece. Que sí. Lo remueve. Remueve mis heridas, mis victorias, mis pérdidas, mis derrotas, mi.

Y es por esto que te escribo, porque he vuelto. Porque eres mi vida. Porque ese día fue un punto de inflexión. Y hasta hoy lo fue de reflexión. Y justo ahora que escribo estas palabras a la vez que tu las lees, de decisión. Que me da igual, que la gente te mirará pero yo te veré. Jamás lo olvidaré mientras sepa quién soy. He vuelto para quedarme. Para ayudarte a hacerte mejor. Y a hacerme mejor. Eres y serás mi mejor pareja de baile, y como alguien dijo, y siempre lo serás.

Baloncesto.

Pagesos sense fronteres

Tinc un dia de merda. No estic motivat per res i el més bé que he fet ha sigut anar a la perruqueria. Sopo i vaig fins al bus per anar a Lloret, però la taquilla estava tancada com era d’esperar. M’apareix un dubte: podré comprar el bitllet de bus i utilitzar el descompte del carnet monoparental? De sobte, la llum de l’infern apareix al meu cap. Segur que era a les 21:30h l’hora de sortida? No Ricard, no ho era. Qualsevol mena d’insult cap a la meva persona és vàlid. Torno al metro i me’n torno fins al Clot. A falta d’autocar, tren. Sort dins la mala sort. Tren en 4 minuts.

Entro. Plens els seients. Algun seient buit però en vull algun de millor. Però és clar, és un dia de merda, i en els dies de merda, no trobes seients. M’acabo asseient al del costat dret on s’hi troba una noia amb auriculars que amb prou feines s’immuta després de la meva triomfal arribada. I se’n va. Davant meu tinc una parella de joves. El paio deu tenir vint-i-pico anys i la noia sembla més gran d’edat per la cara, però ben raonat intueixo que deu tenir si fa no fa l’edat del noi. Amb un cabreig descomunal, només atenc les dues trucades dels meus progenitors on simplement escolto el protocol del disgust, tot i que tampoc hi entren gaire. Veuen que ja és suficient amb la meva veu de tenor desconsolada.

Tren gris, brut, mig buit i amb un groc de fons descolorit. El remordiment es converteix en avorriment i em fixo en la conversa entre la parella. “Un dia em vas dir que em deixaries fer-te una patada als ous. Alaaa! Als ous? Sí, als ous d’aquí sota. Deixa-me’ls veure... No, va! Deixa’m!” La miro descol·locat. Són els típics de pagès. Enteneu-me... Porten jerseis de llana desfilats i el paio em porta uns cabells que semblen Jesucrist. Foten jocs de paraula. I de sobte, la noia comenta subtilment “ Tinc ganes de trencar coses. Com vidres... Com aquest. Saps? Que soni kkkkk”. Ho he de dir: ja no em fa gràcia. I de cop Jesucrist es posa la mà per sota dels pantalons, a continuació fa una bona combinació cap  a l’interior dels calçotets i posa la cara d’èxit. Veig com se la toca i amb l’altra mà, per fora, s’hi ajuda. No enganyo. Feia temps que no anava amb tren, però us asseguro també que aquesta mà dreta on s’hi percep bolígraf blau guixat em fot molt de fàstic. Molt!

Pel que fa al meu costat, gent cívica. Un xuleta i un home que sembla Leonardo da Vinci però amb cascs de música. Marta, jo també hi crec. Des que he arribat a Barcelona, hi ha gent ben estranya. Segurament a Lloret només coneixem la part borratxera i la part modesta, i poca cosa més. Mataró. Primer cop que miro per la finestra. Encara em queda un ratet.

Al fons veig un home amb una guitarra, una noia obesa i poc més. La noia de comentaris ofensius té una mirada que fa por. Obra la porta un noi jove calb i em pica sense voler a l’esquena.  Em demana perdó. Primera persona que em mira amb ulls de persona. Estiro els peus. El tren segueix buidant-se. Són les 22:17h de la nit i tot és fosc fora, mentre que aquí dins tot es conserva: groc lleig.

Els joves pagesos els veig més relaxats. Parlen amb calma i semblen cívics. Segurament és perquè la noia de comentaris ofensius, de jersei de llana desgastat i d’ulleres poc seductores està més tranquila. Un marroquí al fons intenta passar desapercebut. I aquí estem, al mig, com el dijous. I mai millor dit.

“Saps que la paraula més buscada a la RAE és cultura? Després de jihadisme, diria.” Primera intervenció de la xicota amb caire intel·lectual. Torna a entrar per la porta un home, aquest cop un amb rastes, i ros. Es disculpa per l’empenta, nova, contra la meva esquena... I podria disculpar-se també pel perfum de marihuana més heavy que recordo en molt de temps. El tren és un submarí i, amb això, el noi pagès – que s’acaba de canviar de seient, d’estar davant meu a estar a la meva dreta – es treu un as de sota la màniga: comença a fer un discurs polític i sociològic boníssim. Es qüestiona la tipologia de societat actual, i assegura que la societat actual té com a fi la seguretat. Abans, segons ell, hi havia la lluita de classes i ara hem passat a una societat de risc i la paraula a buscar és por fabricada, molt sovint creada per culpa de les tecnologies mòbils – amb la qual estic ara mateix descrivint-vos això que esteu llegint –. M’ha deixat bocabadat, tant que he estat a punt de fer algun comentari i seguir amb el tema. Finalment, i més amb el dia que porto, he desistit aquesta oferta. Ja ni me’n recordava de la seva mà subterrània i l’estic escoltant amb atenció les reflexions que va fent. La noia l’escolta amb parsimònia i encuriosida simultàniament. Són persones que busquen espais oberts, silencis i naturalesa. No crec que vulguin res més per ser feliços. Com veieu, el meu discurs està variant – com a bon polític – però us confesso que m’han sorprès vertaderament.

El tren és quasi buit. I ells marxen. Em sap greu. I ell torna. Has vist el mòbil? No, no ho crec.  Ah val, deu estar a la motxilla, no et preocupis.

Estic a Sant Pol. Sol.

Calella. El marihuana segueix allà a l’esquerra. El perfum crec que es deu olorar a l’exterior del tren. El rastes té dues motxilles molt grans al seient del costat. Imagino perfectament què pot ser. I mentre l’olor m’alimenta, vaig abandonant l’estrès, la intensitat i la multitud. M’acosto als pobles i a la tranquil·litat. Tot això m’és més familiar. Pineda de Mar. Em recorre pel cos una petita por. Blanes s’acosta. Ai com no baixi a Lloret per estar escrivint al mòbil... Pobre de mi. M’acabo d’aixecar per veure el rètol digital de més a prop.

Propera parada >>> Blanes. Recordo l’escrit del tren. Confirmo que se’m passa el temps volant mentre escric: perdo la noció del temps i les lletres se m’apoderen del món. S’acosta el cap de setmana. Tinc un repte a aconseguir. Tranquil·litat i bons aliments.

“Vivim en un món en la recerca de la seguretat constant. No ens adonem que la cerca obsessa ens fa tenir por. La tecnologia ens ofega i ens treu autoestima en nosaltres mateixos. Som éssers socials. Proposa’t parlar amb algú sense agafar el mòbil durant cinc minuts. Hem de tornar a viure”. – Del noi de pagès –.

Final del trajecte. 

Hola, UPF.

Marina. Pujo les escales mecàniques... Gent. El cor em batega fort... Suspir dens i profund. Molts cotxes, molt fum. El Parc de la Ciutadella i l'olor de zoològic. Em relaxo per segons. Segueixo caminant sense coordinar bé les cames. Em costa. Les mans a les butxaques, o fora? Trec el mòbil. 8,41. Déu meu. Cada vegada hi ha més gent adolescent. Cada vegada més ràpid. Cada vegada coordino menys. Cada vegada més nerviós. Cada vegada més fort. Puja la intensitat del cap. Estic nerviós perdut. El cor em batega al front del cap. Les mans estan gelades i tinc calor. Trec suor glaçada, d'aquella que et deixa amb un malestar al cos, per si fos poc. Bum. Bum. Bum. Com si fos una cursa, veig cada vegada més a prop l'arribada. És on he volgut ser. És aquí. Benvingut a una nova vida.

Una noia andalusa. Està sola i sembla estar com jo. Hola! Ets de primer curs? Sí, sí... Bé... Sí, doncs... Com et dius? Maria, y tu? Ricard, haha.  D'on ets? Extremadura. Ah, okay, bueno, vives aquí? Sí, ahora sí. Háblame en catalán, tengo que escucharlo más todavía. Ah, okay. Immersió lingüística. Bé, deixa-ho córrer. I... Fas polítiques? No, hago criminología. Ah, okay. Pues... Bé, vaig a preguntar a aquests a veure si... Adéu! Féu polítiques? Sí, sí! Ah, em dic Ricard. Molt bé, vine amb nosaltres!

Arribo a classe. Unes 160 persones. La gent expectant. Hola, com et dius? Ricard, i tu? Oscar! Ah, coneixes algú? Així em vaig agafar com una paparra al primer amic d'universitat. Miro i miro. On ets? On volies ser. Edifici 40. Una nova vida per estrenar. 17 de Setembre de 2014, el dia que vaig sortir de la Immaculada Concepció de Lloret de Mar. El dia que vaig deixar enrere un camí ple de victòries i derrotes, amistats i moltes lliçons de vida. Universitat. Pompeu Harvard. Color vermell.

Em costen els canvis. Recordo en Marc. Em va marcar: A ningú se'l posa en situacions que no pugui superar. Treu l'orgull i planta cara.