Així, no

SIRIUS BC 6 - 56 C.B. KNAUF INDÚSTRIES VALLIRANA

Permetré sempre que es perdi un partit. No permetré mai que no es jugui amb ganes, amb il·lusió i amb sacrifici.

Així, no. El partit ha tingut una sola cara. Un partit on els jugadors han caminat pel camp com si fossin jugadors de la NBA. O com si el fet que l'equip rival ja s'hagués presentat amb només set jugadors legitimés el fet que no es jugués amb ganes.

Així, no. Amb els braços creuats a la pista. Amb passades on el vol de la pilota Airways feia una trajectòria amb forma de globus. Amb càntics a la banqueta que es transformaven d'ajuda a l'equip en riure's dels nostres companys.

Així, no. Jugar sense ganes. Incomplint l'única cosa que els havia demanat. Actitud i ganes de lluita, deixant-se la pell a cada pilota.

Així, no. Tenint por al contacte perquè  els rivals són més forts. Potser es tractarà que vingui la Mare de Déu i ens beneeixi un altre cop, o que arribi Popeye i de cop i volta ens faci forts. Potser es tractarà, potser, de posar-hi nassos a l'entrenament i al partit.

Així, no. Celebrar una cistella està bé, però si esperem algun dia competir, haurem de deixar de celebrar les cistelles - els jugadors - com si fossin gols. En comptes de celebrar-ho, podríem estar defensant a l'altre cistella mentre ens fiquen l'enèsima cistella per descuit i desconnexió.

Així, sí. Amb  actitud, com a l'anterior partit. Amb il·lusió. Amb ganes. Amb més  treball. Amb més força. Amb més esperit crític. Perdre de cinquanta punts no ens legitima per baixar els braços. Em sembla que no he sigut capaç de fer-los entendre que jo no vull estar perdent tota la vida de seixanta punts.

Repeteixo. Perdre serà sempre perdonat. Perquè perdre forma part de competir. Llavors, perdre, és més aviat ser vençut. Per mi, un perdedor és aquell que no es deixa la pell a la pista. I avui, com a equip, hem donat una imatge que no vull que es torni a repetir.

Visca el Sirius BC,

Millorarem.

Tocar les tecles adequades

SIRIUS BC 10- 61 CB PALMA

Una de les coses que més em fascinen de ser entrenador és tocar aquelles tecles intangibles en els entrenaments que produeixin efectes positius al partit imaginats prèviament al teu cervell. Avui m'agradaria destacar la importància del Jordi, el nostre coordinador, que ens ha ajudat molt aquesta setmana a focalitzar-nos en aspectes de coordinació, problema que vam detectar conjuntament amb en Gabriel durant el partit de diumenge passat.

Hem decidit modificar el rumb als entrenaments, i creiem que fem bé. Sense coordinació no hi ha bot, sense bot no hi ha tir, sense tir no hi ha cistella. Però el primer problema de la cadena està allà, al primer punt, a la base de tot plegat. De manera paral·lela, hem vist millores en aspectes de canvi de xip, de canvi de mentalitat en els jugadors en la transició d'atac a defensa. És a dir, després d'atacar i perdre una pilota, de fallar un tir i no obtenir el rebot, d'anotar una cistella, canviar el rol d'atacant a defensor i recuperar cadascú l'atacant pertinent. Encara tenim molt i molt i molt i molt per millorar en defensa, però un cop més m'agradaria emfatitzar la feina d'ajuda d'en Jordi especialment a l'entrenament de coordinació-defensa d'ahir. Mica en mica anirem avançant, tots junts, però estic satisfet d'aquest petit saltet que hem donat.

El partit l'hem viscut molt intensament i fins i tot he tingut la sensació que els nens per moments s'adonaven que podien tutejar al rival. De totes maneres, em quedo amb l'actitud cada cop millor de l'equip, em quedo amb el nostre jugador 6 i fins i tot amb un creixent jugador 7, vosaltres! Avui us hem escoltat molt a prop!

Per cert, i per acabar avui, m'agradaria fer la meva reflexió de L'equip petit. Crec que és un vídeo molt divertit que t'ajuda a comprendre que no sempre a la vida podem guanyar, és un vídeo on comprovem com els jugadors van a gaudir i competir, tot i saber de la dificultat que comporta guanyar o marcar un gol. Així doncs, el vídeo ensenya a esforçar-te el màxim, a divertir-te jugant, perquè, amics i amigues, si no et diverteixes, no cal que facis allò. Vivim en una societat que l'obligació és sine qua non. Doncs no! A la vida s'ha de suggerir, no obligar! Fent-nos autocrítica, entenc que encara hem d'augmentar el companyerisme entre nosaltres, tot i que la tendència és molt positiva des de setembre fins a novembre. A més, és curiós com aquest vídeo s'assembla tant a la nostra realitat, perquè mantenim l'esperança de seguir treballant per intentar tenir algun dia l'opció a poder guanyar un partit i és que, evidentment, ningú neix ensenyat, igual que nosaltres. Resumint, l'Equip Petit és el Margatània, és un equip molt petit per fora però per dintre és un equip excepcional perquè mai es desanima, sempre estan feliços i sempre gaudeixen d'allò que fan.

M'oblidava de dir una cosa. Aquesta opinió és un híbrid de totes les cròniques del vídeo dels vostres fills.

Són uns cracks! Ahir em van donar una lliçó.

I punt.

I final. 

Piano Piano

C.B. PALMA 54-4 SIRIUS B.C.

Piano piano. De mica en mica s'omple la pica. Keep Calm. Partido a Partido.

Sona futbolístic, oi? Certament, és un fet real al nostre equip. Després  d'una primera fase de la marató marcada pel nostre jugador 6, imprescindible per la nostra filosofia de bàsquet i de vida, d'aquest partit m'agradaria marcar tres punts claus:

·         No ens vam perdre i vam arribar al lloc en l'hora indicada. A Sant Cugat ens vam perdre la mare del Neil i jo.

·         Ha vingut l'àrbitre. A Sant Cugat no hi va haver àrbitre, i encara no se'n sap res. Miedor.

·         Vam disputar el partit. A Sant Cugat, òbviament, no vam jugar-lo!

Tu, lector, no riguis. Ja n'hi ha prou. Sí, ja ho sé, ens estan passant coses estranyes. I sí, ja sé que el normal en aquesta vida és jugar un partit sense incidències. Però què hi podem fer? Res, posar més disciplina, fer-nos autocrítica i seguir millorant. I allò que no depengui del club, riure.

Com que sembla que la marea d'Odissees s'està apaivagant - estic tocant la fusta del despatx on tinc l'ordinador, un llapis a la banda dreta i el llibre de Relacions Internacionals Contemporànies on m'explica què carai passa a Síria - explicaré com el Gabriel i jo centrarem gran part dels problemes del nostre equip:

- La primera part de l'entrenament la destinarem a coordinació amb i sense bot. En dos mesos, veiem grans mancances encara a l'hora de saltar, coordinar peus i mans, equilibrar el cos i notem falta d'entrenament sinàptic. Per tant, destinarem molta inversió del temps en treballar el més bàsic d'un equip. Anirem explicant les millores.

- La segona part de l'entrenament variarà, des de la tècnica individual, des dels moviments necessaris o des de partits amb o sense oposició. Això variarà sempre.  

Avui destaco que per primer cop, el primer període només l'hem perdut 4 - 0. El proper repte serà igualar un període o, si més no, anotar al primer període. Reptes que anirem assolint mica en mica. També m'agradaria destacar una petita millora de la col·locació dels jugadors a la pista: vam notar com en defensa començaven cadascú a agafar el seu propi jugador i no anaven a per la pilota. Ara es tractarà de mirar la pilota, saber mitjançant el tacte de la mà on és el nostre defensor i saber a quina cistella defensem, no sigui cas que algun dels nostres jugadors se la fiqui en pròpia!

Perdoneu que em posi íntim, però en aquest precís moment estic escrivint mentre escolto La Raíz - Elegiré. Per resumir les meves sensacions dos mesos després, d'una manera musical, l'estrofa i el meu cervell d'entrenador pensa i canta així:

Yo le dije al camino "tranquilo",

no tengo ganas de ver tu final, 
voy despacito, voy tan tranquilo 
que hasta las horas andan hacia atrás.

Hay gente con prisa que nos pisa, 
pero quiero volar y escapar como Ícaro, 
voy a mostrarte el mundo desde arriba, 
voy a dotarte del arte de los pájaros.

[...]

Elegiré, elegiremos, volar, volar, 
A hundir los pies en barros de vulgaridad.

Elegiré, elegiremos volar, volar, 
A hundir los pies en barros de vulgaridad.

El número 6

SIRIUS BC 2-52 ESCOLA IPSIB

No hi ha cap jugador físic de l'equip que tingui el dorsal sis. Però és un jugador que està en plena forma des que ha començat la temporada i juga els vuit períodes: té esperit competitiu, té esperit guanyador, té esperit cooperatiu, té esperit de sis. És l'extra.

Sense que en Gabriel ni jo diguéssim res, la banqueta del primer període - Mingxin, Adrià, Zheng Jie i Dani, i la banqueta del segon - Pau, Constant, Roger i Albert - van crear i mantenir el jugador número sis, capaç d'animar els jugadors de pista i, fins i tot, esperonar els pares i mares des de dalt del Colosseum de Can Dragó.

"Nois, avui perdrem de més de cinquanta. No tenim opció a guanyar, però sí a donar-ho tot i demostrar que seguim aprenent. Avui és un nou entrenament. Tot el que fem positiu avui seran victòries. Estem d'acord?". "... Sí...". Ràpidament vaig comprovar que donar un partit per perdut abans de jugar-lo és un signe de victimisme i una falta de respecte cap als meus jugadors. Clarament no era aquesta la meva intenció, i els jugadors van sortir mig perduts, sense ganes de menjar-s'ho tot. Ràpidament en Gabriel i jo vam demanar temps mort, al minut 2 de joc. Estàvem a la Lluna: una cosa és perdre de deu en cent vint segons i una altra completament diferent és que no estem jugant amb la màxima actitud possible.

Tenia la por que ens tornéssim cap a casa sense cap cistella, però un cop vam anotar la primera vaig tenir la sensació que ja havíem complert. No és del tot cert, ja que en Gabriel i jo valorem el partit per la quantitat enèsima de coses millorables i les petites coses ja ben fetes - la més important, la del número sis pel bàsquet i per la vida -, però també és un ajut moral convertir una cistella en joc. Sempre és d'agrair. La última cistella a l'últim segon del Pau va ser també una victòria moral per tots els que vam jugar el partit: donar la mà a l'àrbitre, recollir l'acta i recordar que hem sigut els últims a fer una cistella en joc em dóna una petita satisfacció més: tots, absolutament tots, ens mereixíem aquella cistella.

Hem acabat la primera etapa de la Marató d'aquest cap de setmana. Demà tindrem dues incorporacions - en Neil podrà venir i en Dani Villafranca també - però també patirem alguna baixa, com la del Dani Ruiz, la del Roger i l'Adrià. Esperem veure el número sis demà a tres quarts de cinc contra la Palma de Cervelló. 

Si demà tornem a perdre

I  nostra estima ha guanyat

Recordem doncs tal victòria

I agafats tornem a cridar

Units tots som imparables

Som tots, som un, som nombre sis!

Primer entrenament a pista completa

SIRIUS BC 0-50 U.E. CLARET

No és broma. És el primer entrenament a pista completa que poden realitzar en una hora i mitja! No rieu, ja ho sé que semblo Fernando Alonso parlant del seu McLaren Honda. Tinc una sensació similar quan veig que els nostres nens  es veuen frustrats davant d'un Mercedes o un Ferrari que passen per sobre com una piconadora. Però la reflexió és més senzilla: un equip que mai ha jugat contra un equip més gran que porta jugant tres anys junts. A partir d'aquí, destriem coses positives que he vist:

a)      El caràcter competitiu que mostren els jugadors. M'agradaria destacar el paper d'en Pau i d'en Roger, que han sigut els exemples de posar cara, força i lluita. I el paper del lideratge d'ells.  L'equip els ha seguit a darrere.  

b)     Els nervis. Fer un escalfament, sentir-se nerviós. Calmar-se. Saber calmar-se. Important experiència pel bàsquet, però per qualsevol situació quotidiana.

c)      Saber perdre. No em cansaré. David Trueba. Saber Perder. Recomano el llibre.

d)     Els crits de Sirius des de la banqueta i especialment des de la grada. Els hi he dit que intentessin ficar la cistella per vosaltres, perquè sé que confieu amb els ulls clucs amb ells. No us decebran, creieu-me. Ho han intentat tot. Temps. Hem tornat a guanyar el sisè jugador. Dos de dos.

e)      El resultat. No ser resultadista és molt complicat en la societat que vivim. Però hi ha una cosa per sobre de la victòria i la derrota, que sovint el capitalisme s'aferra a no fer-nos veure: l'aprenentatge. Ja em perdonareu la meva aportació de politòleg! Per cert, si a EUA hi ha tanta innovació és potser perquè allà no es penalitza l'error sinó que es premia l'encert. Vigilem-hi tots els educadors.

Llàstima de la cistella. No recordo un partit on he format part d'un equip que hagi acabat amb zero punts. Si no vaig mal errat és la primera vegada. Ens havíem proposat aconseguir aquest petit repte però no ha sigut possible. Llàstima. Un petit fracàs que ens farà més savis a tots.
Ara que, després d'una setmana on fins i tot he estat atracat amb armes blanques, prou sort hem tingut que hi ha hagut acta, hi ha hagut vuit jugadors per poder disputar el partit i hi ha hagut un àrbitre que ha xiulat. Si en aquell moment m'haguessin dit que avui estaria escrivint a la meva habitació ho hagués firmat. Així que, avui, firmaré! Que no estamos tan mal!! Pares i mares, nens i nenes, una cistella i una pilota ens poden ensenyar moltes coses. Porto nou anys vinculat a aquest esport i cada dia sé menys. I cada dia aprenc més. És una passió que espero que a algun dels vostres nens entri a les seves vides. Espero poder disposar de tots els jugadors la setmana que ve, tant de bo! Keep fighting.

Competir

KNAUF INDUSTRIES VALLIRANA 62 - 12 SIRIUS B.C.

Un equip ha d'entendre que no sempre guanyarà... L'important és participar. I una merda, és mentida! No us ho creieu!

Un equip ha de saber competir. Això és el realment més important. Però competir significa perdre de cinquanta punts? Depèn. Un equip pot perdre de deu punts i no haver competit, perquè simplement no ha donat el millor de si mateix durant aquell matx. Va donar el millor de si mateix ahir l'equip? Jo crec que la resposta és afirmativa, pensant-ho en fred.

Com bé us adonareu - si no us n'heu adonat- no m'agrada perdre. I no m'acostumo ni m'acostumaré mai a perdre. I com bé sabem, els vostres fills tampoc volen perdre. Ni tampoc s'acostumen ni s'acostumaran mai a perdre. Però parem atenció: vam saber perdre. M'agradaria que aquesta primera crònica fos més un punt de partida perquè entengueu més bé què és el que buscaré durant aquest curs: no buscaré ni prepararé res explícit per "el partit", perquè entenc que el partit és una forma més de l'entrenament, perquè l'entrenament és, al cap i a la fi, una forma d'aprenentatge diferent de l'escola. Parlant amb termes tècnics, seria " una educació no formal". Aquesta educació "no formal" tracta que l'entrenador - el formador- pretén ensenyar, però el jugador - el nen - no va amb la intenció de ser ensenyat. I aquí recau la força del bàsquet formatiu: ensenyar els valors de la societat: saber cooperar, saber competir, saber fracassar - perquè qui fracassa vol dir que fa - i saber guanyar, encara més difícil.

Respecte el partit crec que hi ha poc a dir. Som un equip heterogeni en molts sentits. Un equip recent fet que té diferents cultures, diferents edats, diferents humors. El partit d'ahir és un aprenentatge més. Algú em podria dir que traiem coses més positives quan perds que quan guanyes. No hi estic d'acord. Millor aprendre guanyant oi?

Feta la reflexió inicial, m'agradaria destacar coses positives de l'enfrontament. La primera: han viscut una experiència fins ahir mai coneguda; el partit no s'assembla ni és un entrenament de dimarts o dijous; estàs sent observat i al final o guanyes o perds, sense matisos. La segona: l'àrbitre no ho veu tot i, com a ésser humà, s'equivoca, com nosaltres; també com nosaltres, l'àrbitre intenta fer-ho de la millor manera possible. La tercera: la banqueta és el sisè jugador que està a la pista; competirem per ser el millor sisè jugador al partit. La quarta i més important: saber perdre, donar la mà i adquirir una sèrie d'hàbits de respecte propis del bàsquet. I la cinquena, no me'n vull descuidar, la importància dels pares i mares: sou l'element clau del comportament dels vostres fills i estic agraït del que he vist que feu: mirar i animar!

Les coses negatives, per cert, són coses positives. Són positives perquè ja saps com no han de ser i, conseqüentment, saps com s'han de millorar. Hem de millorar, començant per mi, coses tant senzilles com tenir unes miserables fitxes físiques, de paper o electròniques, però que no necessiti més de tres minuts. Això m'ha condicionat el pèssim escalfament que hem realitzat abans del partit, importantíssim per afrontar un partit.  Hem de millorar als entrenaments l'atenció i seguir al nostre ritme, aconseguir posar-nos petits reptes que ens motivin i anar progressant. Hem començat de zero. Per saber cap a on vas has de saber d'on vens. Temps.

Per últim m'agradaria agrair a tots els que heu confiat perquè em faci responsable dels vostres nens. Em considero un privilegiat poder ajudar als vostres fills i ho intentaré fer cada dia una mica millor. Força Sirius!

Canvi de Tardor

Fa poc temps cridava amb tota la meva força 1,2,3... Sant Andreu! Avui, 14 d'Octubre de 2015, res ha canviat al meu cor. La meva família paterna sent el barri andreuenc a dins de les venes. Els meus glòbuls vermells pateixen trastorns  des que tinc consciència i es bicoloritzen en blaugranes. Ara, amb més raó, es converteixen en quadribarrats - per Queterunya i pel club quadribarrat - . La qüestió, més enllà de l'hematologia del meu cos, és que hi ha hagut un canvi de tardor. La tardor i no l'estiu.

La tardor és aquella etapa de l'any en què la gent sol dir otra vez. Potser perquè sóc rebel, potser perquè odio els estereotips, potser perquè n'estic fins els ous de la rutina, potser per això, o potser perquè em vull desmarcar i fer-me notar, no m'agrada fer el que en teoria s'ha de fer, de manera que cada any i dins de cada any, cada curs, em plantejo fer coses diferents. Les penso, les escric, les rumio, les re-rumio, les requete-rumio, les esborro, les pol·leixo i després, si em fa el pes, torno a fer el procés de filtració, fins a arribar a dues conclusions: la primera, el procés de canvi del meu cap és més complex que el de l'administració burocràtica; la segona, res torna a ser igual: entropia.

Hi ha hagut un canvi de tardor. D'un marró castany a un marró compacte. D'una merda llefiscosa, llarga i heterogènia a una cagada temporal, forta i amb caràcter. Més  o menys, sí. Fa uns mesos formava part d'un grup de nens que em creen un sentiment llarg, heterogeni i nostàlgic. En canvi, l'equip que represento és probablement temporal, fort i amb molt caràcter. Les comparacions són odioses, probablement, però no relacioneu un excrement com quelcom defectuós, sinó més aviat com alguna cosa natural molt propera  a mi. Sí, ahora arreglalo! Sí, ja ho sé!

Per què dic això? La tardor ha canviat el color del país. Ha passat d'un verd, groc i vermell fulgurants a un color rutinari, refrescant, constipat i romàntic. La tardor és l'etapa més romàntica, no m'ho negareu. Aquell petó de la jove parella al costat dret de la fotografia, amb un arbre consternat que deixa anar sobre ells fulles de colors groguencs, rojos i marrons, amb un fons d'arbustos units a un riu que travessa l'horitzó on apareixen gossos, pares i nens i nenes jugant a pilota després de recollir-los a les cinc de la tarda del col·legi.

Doncs bé, amb aquest ambient to'burlao m'he parat a pensar en el meu equip de bàsquet i en el que vaig pertànyer. Recordo, per sobre de les individualitats, aquell humor satíric d'un grup plenament català; recordo l'ambient d'un grup mixt, format per nois i noies a parts iguals; recordo mirades amenaçadores i mirades seductores; recordo l'alegria i el companyerisme; recordo com si fos casa meva; recordo els pares i mares que sumaven i no restaven a l'equip; recordo les cròniques dissenyades, avaluades amb els pares, amb l'Edgar, amb els meus pares, amb els meus avis i amb els amics i amigues. Color castany, color mel. D'una mel, d'una nostàlgia llefiscosa, llarga i heterogènia.

I avui? Avui tinc nervi, força, riures catalanohispanorussobielorussoafroamericanoxinesos. Les Nacions Unides, i creieu-me, molt més unides que les de veritat. Un grup que ha de ser més disciplinat i més contundent, però que també és més actiu i té més recorregut. Pertanyo a un grup de color rosa. Diferent. Únic com l'anterior. Edgar, m'agradaria un partit entre els dos equips. El rosa i el quadribarrat, el quadribarrat i el rosa. Com el llibre quadribarrat i la rosa de Sant Jordi. Com la parella del bosc.

Parlo d'una tardor de canvi, d'una tardor normal.