Vuit i mitja. Som dins
el menjador de la casa de colònies, a Foixà, al Baix Empordà. Dins de la cambra es respira amargura, atenció
i majoritàriament desconnexió. I encara tenim sort que el rotllo de cortina del professor és mitjanament entretingut mentre
escriu sobre una pissarra rovellada, amb tonalitats blaves i blanques, típica de
les imatges del segle XX. Molt lletja.
El sostre del menjador
té forma de volta allargada de fa prop més d’un segle. La forma està construïda
a base de pedres de diferents tons i diferents textures. Em ve al cap la cançó
de Viva La Vida de Coldplay... Next the
walls were closed on me,and I discovered that my castles stand, upon pillars of
salt and pillars of sand... Al fons de la cambra una llar de foc dóna una
sensació especial, on s’hi observa incrustat en el peu de la xemeneia un agricultor
segant amb una dalla. I Coldplay prossegueix... I hear Jerusalem bells are ringing, roman cavalry choirs are singing,
be my mirror, my sword and shield, My missionairies in a foreign field... I
tant, els meus missioners estan, juntament amb mi, en un camp estranger. Ara
explicaré perquè.
For some reason I can’t explain, once you’d gone there was never, never an
hoooonest word... And that was when I ruled the wooorld...
No m’ho sé explicar del
tot bé. En Sergi, fidel al seu estil, està assegut al banc del costat d’aquesta
meravellosa llar de foc. Tristament, per cert, està apagada. Potser per això
estem apagats. L’habitació s’impregna, a través de les meves fosses nassals,
una olor marrona, verda, gruixuda, tova, llafiscosa, però natural. Vejam, olora
a merda de vaca. Els ulls de la Judit la delaten. Ràbia, impotència. Aquella
cara que posem tots i que, si en aquell precís moment a algun impresentable se
li passés pel cervell fer-nos una fotografia, faríem aquella cara fumada. En
Roger dibuixa una cara samurai amb forma de fletxa. Molt combativa. Molt ell. L’Andrea
ha marxat de l’habitació. Dialoga amb el seu tros de paper. L’Andrea és art.
Contemplo com la seva mirada de la mà dibuixa sobre el seu foli innocent.
Increïble. Cal estar atent per descobrir coses tant subtils i tant
espectaculars en una classe de “Grans Recursos i Altres Activitats”. Sens
dubte, ella representa un gran recurs. L’Elia està atenta, però tal com m’acceptaria
posteriorment, té dolor d’estòmac. L’Elia és una persona fàcil de preveure. La
seva mirada és honesta. La Carme, tímida i atenta, escolta amb atenció el
professor Xavi. La Susanna està cansada, té molta son. I el cas més extrem, o
curiós, és el del Pepelu. Està desaparegut. No participa, i simplement espera
expectant què succeirà properament. Alguna cosa està passant. Jo estic a l’epicentre
del menjador, gaudint amb el meu amic bolígraf observant, i només observant.
En Xavi sembla una mica
desgastat i la tutora de Girona, la Marta, és una dona potent, ambiciosa i amb
les idees clares: té ganes d’agafar les regnes d’una classe a la deriva. Arriba
l’hora de les decisions, de buscar quina temàtica de vetllada es farà aquesta
nit. El fred ha desaparegut i dóna la sensació que la calor ha arribat des que
la Marta, amb la seva veu de tenor del Liceu, ha impregnat les seves primeres
paraules. La desconnexió es transforma amb xiuxiuejos, rumors i poc a poc s’acaba
reconvertint en una certa tensió en la mirada dels meus companys d’Anglès, que
discuteixen el criteri de justícia de la tutora.
Anem per pams. El nostre
territori troba l’ unanimitat en la defensa de la idea de l’Andrea, amb el lema
La nit al revés, i amb un vot de 30
entre els gironins. Per tant, sumen 12 vots. Els altres vots van a parar a les
idees bipartidistes entre la temàtica Por ( 15 vots) i la temàtica, sí, ho
estic escrivint bé, Pokémon ( 14 vots). Democràcia, democràcia. Que malament
que n’ets d’interpretada. La gent no recorda un dret fonamental. El dret de
protecció de les minories. Per què dic això? Home! Si hi ha dos grups amb dos
valors diferents, respectuosos, però un està compost per 30 homínids i l’altre
per 11, em sembla que poc hi ha a fer. Però no creieu que s’hauria d’haver
buscat una situació de diàleg? Doncs el diàleg era buscar un mix entre el Pokémon
i la Por. Per sort, o per menys mala fortuna, tot va quedar amb una vetllada de
por maca. I poc més.
Avui s’han acabat, i ho
escric vint-i-cinc hores després, les colònies. La gran nota positiva és la
família. Perquè per ser família també s’ha d’haver dormit junts. Em surt un
somriure de plena felicitat! Hem après la dificultat també de saber conviure
amb una bombolla diferent a la nostra. Bona experiència per quan siguem els
monitors i monitores. Vigilem amb la democràcia i amb les maneres de fer d’alguns
i algunes. Oju!
Això que ve ara és una freakada meva. Som 11, i escoltant el
324, parlen d’un onze titular de futbol. Doncs aquí ve l’onze titular!
Al lateral dret, en Nil.
Ràpid, llest, connecta amb tothom. Un defensor amb escopeta del nostre equip.
De centrals, la Susanna i la Carme. La defensa ha de tenir experiència i
valentia. I com que ens falta una mica d’alçada a la defensa, posem un home
serè, alt com un Sant Pau i tranquil: en Sergi.
El mig del camp està composat
per la intel·ligència, el perfeccionisme i la tendresa. En Quim representa
perfectament la posició que ocupa el 4, on hi ha passat llegendes com Andrea
Pirlo o Pep Guardiola. Acompanyant en Quim, la velocitat vindrà de la Judit.
Ràpida, divertida, dóna velocitat a l’equip. Enllaça conceptes, enllaça virtuts
i fa d’una conversa la cosa més senzilla del món. I la posició de l’artista
Kobe Bryant o del mac Andrés Iniesta, la del 8, la clava l’Andrea. Artista amb
tot allò que fa, competitiva fins a la medul·la i amb una xispa especial. Per
tenir aquest lloc s’ha de tenir màgia als ulls, ser especial.
I el trident el
completa, a l’esquerra, un velocista amb caràcter. Competitiu. Orgullós. Amic
dels seus amics. Humil, bromista, compromès i carinyós. En Roger marca les
diferències de l’atac. L’Elia és l’extrem dret. Enllaça amb la Judit o l’Andrea.
Connecta, com pols oposats, com la flauta i l’acordió, amb en Roger, situat a l’altra
banda. I el 9, el clàssic 9, el mereix algú amb classe musical, amb decisió,
amb lideratge, amb definició. És el cantautor més golejador. És la referència a
l’atac de l’equip. El que xerra, el que marca, el que busca, el que et recorda,
el que condueix el cotxe, el que canta, el que riu. Pepelu, ole tu!
I el porter, si m’ho
permeteu, me l’assignaré per a mi. Per què? Perquè un porter defensa el seu
equip per sobre de qualsevol context o situació. És el que intenta protegir. L’últim
home. M’agradaria ser jo perquè és un autèntic plaer poder ser amb un grup tant
unit amb tant poc temps. Perquè les pastes del matí són bones, la cafeteria és
a deu peus de les cadires de la classe i perquè, al cap i a la fi, tots ara, en
aquest instant, vivim una mateixa línia. I mentre la línia segueixi les nostres
vides, per poc que sigui, la defensaré políticament i amb l’ajuda d’en Nil, amb
l’exèrcit!
P.D. l’Héctor és a vegades massa imparjust,
però és l’entrenador que quadra tot. És l’ànima. És el valor. El do d’escoltar,
el do de fer allò que cal fer, i sobretot el do de creure en nosaltres. I segur
que serem aptes. Perquè el valor més important és el que ell no citarà mai.
Treballem. No ho dubtem.
