ANÀVEM LENTS PERQUÈ... ANÀVEM LLUNY

Parafrasejant Candidatura d'Unitat Popular - Crida Constituent. El nostre objectiu també és la independència. Sí, però la independència de recursos dels nostres jugadors. Dotar de suficients recursos perquè, per ells sols, puguin percebre situacions, prendre decisions òptimes i finalment executar-les correctament.

Amb una mitjana d'alçada d'uns, suposem, quinze centímetres menys que l'altre equip, potser és coherent plantejar un exercici on es trobin a mi com a defensa - quasi bé tant alt com algun jugador del C.B. La Palma.

L'arribada d'en Ziwei ens dotarà de més solucions. Un jugador que s'ha agrupat ràpidament al grup i del qual m'alegro especialment pel seu primer partit a casa. No m'agrada fer referència als jugadors, però avui també m'agradaria fer referència a l'Ouxian. Sens dubte, el millor partit del que porta fins ara jugant a bàsquet. Amb el seu físic corpulent, i anant als rebots, podem treure un jugador xinès amb bona tècnica, potència i corpulència.

Més coses positives. Hem tingut algun moment de xispa puntual que, ajudat perquè jugaven a l'equip rival en aquells moments els jugadors menys dominants, ens han permès guanyar un període, el segon, per 6 a 4.

M'he fixat amb els detalls de generositat dels vostres fills quan aixecaven els jugadors de terra. No ho dic gaire però és molt gratificant veure el respecte al rival.

També he vist que han millorat les passes de sortida i la coordinació de les entrades, conceptes que anirem treballant molt i que, segur, acabaran el curs exercint bones execucions properes a cistella.

Finalment, i veient que els equips rivals estan més dissenyats per pressionar i ofegar que per jugar amb ordre i sentit - sincerament, tot i que tenen molts més recursos tècnics i millors preses de decisions - no entenc perquè, precisament amb un equip inferior com el nostre, no aprofiten per formar jugadors més bons practicant coses que a nivell competitiu potser són els seus punts febles. No entenc perquè no deixen de pressionar a tota la pista quan ja guanyen de més de cinquanta punts. Per sort, l'Ipsi - l'últim partit de la fase anterior - sí que ho va fer.

I tampoc entenc el criteri de l'àrbitre. Xiulava correctament totes les accions. Però un equip de nivell D1 que té problemes per botar sense fer passes de sortida, trobo absurd que li xiulin tres segons als jugadors interiors. Això és portar la norma a un extrem que no entenc. Hi ha una cosa que es diu Fair Play. Deixa jugar!

No acostumo a parlar d'allò que no em pertoca, però com a formador de nens em venia de gust que sabéssiu aquest punt d'opinió, òbviament, molt personal i tant bo com els altres.

Sigui com sigui, veient l'actitud dels rivals, concentraré més esforços en la sortida de pilota en joc. Perquè si no posem la pilota en joc, difícilment arribarem a l'altra pista. Potser sí, i això és responsabilitat meva, que hauré de posar més èmfasi en aquest aspecte.

Anàvem lents. Anàvem lluny. El millor de quedar-nos en aquesta fase és que podem posar-nos a prova contra els mateixos equips de la fase anterior i comprovar, com si fossin exàmens iguals, si hi ha hagut una progressió comparada respecte els altres equips. I l'equip va millorant.

Anàvem lents.

Anàvem per la independència.

De recursos.

Dels nostres jugadors.

P.D. L'equipatge rosa m'encanta. Nois de rosa. Els colors no entenen de gèneres. I, això, també forma part de la nostra filosofia. 

Anem bé.

Em disculpareu pel retard d'aquesta última crònica de la primera fase de la temporada - i de l'any-. El desgast que he tingut entre exàmens i viatges amunt i avall ha sigut molt considerable en els darrers vint dies i quan he arribat a casa era per dormir. Ja feia dies que em rondava el dimoni pel cap de buscar-me el temps per fer-la però no tenia el suficient esma com per escriure-la amb cara i ulls. Però això no us interessa. Parlem del que realment importa. Parlem d'ells. Dels vostres fills.

El final de fase ha acabat amb trempera. Sí, diguem-ho! Juguem cada dia una mica més bé. Això és el que realment ens ha d'importar. Parafrasejant Ramon Jordana, "guanyar és i serà conseqüència del joc. Ja arribarà. El més important és el treball diari. I aquesta és la nostra gran fortalesa: treball, esforç, constància i gaudi. Gaudir d'allò que ens esforcem per ser millors. Aquest és el secret de l'èxit."

Hem agafat un equip de zero amb un entrenador de zero. No he entrenat mai com a primer. És la meva primera experiència com a entrenador. Però tinc molt clar que avui sóc molt millor que fa tres mesos enrere. I tinc clar que demà seré millor que avui. Ells, també.

Tenim un equip plegat de races. Això dóna més credibilitat al nostre projecte educatiu. Dóna més salsa. Què millor que descobrir que tots som iguals sent diferents. Diferents cultures, però un mateix objectiu. Diferents pensaments i religions, però un mateix grup comú. Diferents estatures i edats, però un mateix nivell de joc.

He de felicitar a tots els pares i mares que, perdent de cinquanta, seixanta, setanta, vuitanta, noranta o més de cent punts heu seguit animant l'equip. Així som invencibles. És així com millorem com a grup i ens portarà conseqüentment a guanyar. Però no tenim pressa. No és l'objectiu. És una conseqüència del joc de l'equip, de l'experiència i de l'actitud. No oblideu mai que vosaltres, pares i mares, sou els pilars amb els que es subjecten i s'emmirallen els vostres fills. Si ells veuen que perdent de tants punts els animeu i els aixequeu, la propera generació serà el que ells vulguin ser. Menys sobreprotecció, que lluitin, que es facin mal, que riguin, que perdin i s'equivoquin, que s'arrisquin, que segueixin, una i altra vegada.

Estic fent el curs de nivell 1 de bàsquet. No l'estic fent pel títol, que també. Això és la conseqüència al que realment m'importa. Aprendre dels millors. I si m'han trastocat tot el projecte inicial és que m'ajuden a millorar cada dia al curs. No sabeu les ganes que tinc ja de seguir entrenant amb ells des del primer entrenament de l'any com si fos el primer de la temporada. Amb més il·lusió i més ganes.

Només prometo una cosa. Les altres no perquè sóc estudiant de polítiques i encara la cagaré.  Només prometo que ho donaré tot per fer-los millors jugadors i millors persones, tal i com ho he intentat fer fins ara. Milloraré, pas a pas, partido a partido, pulgada a pulgada.

Us  prego que passeu unes felices festes amb els més propers a vosaltres i que ho gaudiu. És Nadal i és una època especial. Us dono també la benvinguda a un 2016 que serà apassionant. Segur. Que els nens us segueixin com els estels. Estem fent les coses bé.

I per últim, i si és viable, us recomano una pel·lícula: Coach Carter ( Entrenador Carter). Un fet real. Compromís, camí, esforç, estudi i bàsquet.

" La cultura ens permet qualsevol presa de decisió sobre qualsevol àmbit. I triar entre les decisions ens farà lliures. La cultura, amics i amigues, és la llibertat". Ramon Jordana.

Feliç any nou de part d'un aliat vostre,

Ricard

No acostumar-s'hi

Malgrat tot. No m'és fàcil cada setmana desxifrar resultats tant adversos i contundents. Sovint ric quan penso que utilitzo el bloc com a diari personal. I avui em costa especialment digerir-ho. Quan tens una setmana d'exàmens, busques motivació externa. I clar, arriba l'examen i no va bé, i arribes al partit i perds de cinquanta. La motivació és intrínseca, i no ha de dependre de ningú. I aquí està el meu primer error. Però no hem d'acostumar-nos mai a perdre. Cal no acostumar-s'hi.

Entrenem bé, crec que cada dia millor que l'anterior. Cada dia em faig més  autocrítica i de la derrota se n'aprèn, també - tot i que vull aprendre des de les victòries, que no ens enganyin -. No hem de caure mai en la frustració. Mai. Hi vam caure un cop, i l'emprenyada que em vaig emportar a casa va ser descomunal - fa dos partits -. Alguna cosa estava fent malament.

Anem millorant les línies de passada en defensa. Tenim una actitud millorable, però en cap cas tinc la sensació avui - personalment - que n'hagi faltat. Felicitar-los perquè avui tots s'han posat la camiseta per dins, han recollit el material després del partit, han tingut un comportament exemplar a la banqueta i han fet una rotllana que m'ha ficat la pell de gallina al final del partit. I això també és bàsquet. Més ben dit: això és la vida.

Tant el club com jo mateix ens agradaria fer un sopar de Nadal conjuntament amb el nostre patrocinador, que és un bar- restaurant aquí a prop de Can Dragó. Comentarem dia i hora el dimarts amb els nens, encara no sé quan podré jo mateix anar tenint en compte que estic en plena setmana d'avaluacions globals a la universitat.

No acostumar-s'hi. Superar-nos. Començant per mi. Intentant cada dia ser una mica millor entrenador d'aquests meravellosos fills que teniu. I ells hauran de ser els millors fills però també el millor jugador que porten dins de cadascun. Paciència - sobretot per mi - però prohibit relaxar-se.

Quant a motivació intrínseca, us deixo amb un dels més grans que es retira amb una frase que val la pena llegir. Sense secrets. 

" La motivació, per a mi, és el propi joc. Sí, la motivació és jugar de la millor manera i intentar guanyar, és a dir, competir cada cop que trepitjo la pista. Aquesta és la meva motivació, en tinc suficient!".

Així de simple. 

KOBE BRYANT #24 - Jugador de Los Ángeles Lakers.

Així, sí

UE CLARET 33 - 12 SIRIUS BC

Permetré sempre que es perdi un partit. No permetré mai que no es jugui amb ganes, amb il·lusió i amb sacrifici.

Així, sí. El partit ha tingut una sola cara. Un partit on els jugadors han corregut donant el cent per cent cadascun d'ells. Esgotar el rival, fer faltes si és necessari, lluitar, tirar-se al terra per totes les pilotes.

Així, sí. Amb els braços preparats per tot. Amb plors als ulls per bufetades rebudes i amb l'honor de seguir corrent, ajudats pels crits des de la banqueta per a donar el plus extra per guanyar aquella pilota, aquella ànima en joc.

Així, sí. Jugar amb ganes. Complint l'única cosa que els havia demanat. Actitud i ganes de lluita, deixant-se la pell a cada pilota.

Així, sí. Sense por al contacte perquè  els rivals són més forts. Posar-hi nassos - i pebrots - a l'entrenament i al partit.

Així, sí. Celebrar la cistella està bé, si serveix per córrer amb un doble plus cap enrere per evitar qualsevol cistella fàcil.

Així, sí. Amb  actitud. Amb il·lusió. Amb ganes. Amb més  treball. Amb més força. Amb més esperit crític. Perdre de cinquanta punts no ens legitima per baixar els braços. Ai perdó. És que hem perdut de vint-i-un punts. Ai, vaja. No eren tant bons? O potser era que no hi posàvem suficients pebrots a la pista? Potser no hem d'esperar a canviar de categoria. Potser hem de treballar quatre cops més per a arribar a guanyar algun partit. Potser és que a la vida a ningú li regalen res.

Repeteixo. Perdre serà sempre perdonat. Perquè perdre forma part de competir. Llavors, perdre, és més aviat ser vençut. Per mi, un perdedor és aquell que no es deixa la pell a la pista. I avui, com a equip, hem sigut vençuts com a competidors. 

Prou de queixes. Ha arribat l'hora de lluitar. I de treballar quatre cops més que els altres. O cinc vegades més. O sis. O set. O vuit. O nou. O deu. O més.

Mama: s'ha acabat el bròquil!

Dimarts correrem i donarem tot perquè quan torni en Dani vegi un equip molt més tossut. Molt més competitiu. Molt menys poruc. Molt més somiador. Molt més bo.

Així, no

SIRIUS BC 6 - 56 C.B. KNAUF INDÚSTRIES VALLIRANA

Permetré sempre que es perdi un partit. No permetré mai que no es jugui amb ganes, amb il·lusió i amb sacrifici.

Així, no. El partit ha tingut una sola cara. Un partit on els jugadors han caminat pel camp com si fossin jugadors de la NBA. O com si el fet que l'equip rival ja s'hagués presentat amb només set jugadors legitimés el fet que no es jugués amb ganes.

Així, no. Amb els braços creuats a la pista. Amb passades on el vol de la pilota Airways feia una trajectòria amb forma de globus. Amb càntics a la banqueta que es transformaven d'ajuda a l'equip en riure's dels nostres companys.

Així, no. Jugar sense ganes. Incomplint l'única cosa que els havia demanat. Actitud i ganes de lluita, deixant-se la pell a cada pilota.

Així, no. Tenint por al contacte perquè  els rivals són més forts. Potser es tractarà que vingui la Mare de Déu i ens beneeixi un altre cop, o que arribi Popeye i de cop i volta ens faci forts. Potser es tractarà, potser, de posar-hi nassos a l'entrenament i al partit.

Així, no. Celebrar una cistella està bé, però si esperem algun dia competir, haurem de deixar de celebrar les cistelles - els jugadors - com si fossin gols. En comptes de celebrar-ho, podríem estar defensant a l'altre cistella mentre ens fiquen l'enèsima cistella per descuit i desconnexió.

Així, sí. Amb  actitud, com a l'anterior partit. Amb il·lusió. Amb ganes. Amb més  treball. Amb més força. Amb més esperit crític. Perdre de cinquanta punts no ens legitima per baixar els braços. Em sembla que no he sigut capaç de fer-los entendre que jo no vull estar perdent tota la vida de seixanta punts.

Repeteixo. Perdre serà sempre perdonat. Perquè perdre forma part de competir. Llavors, perdre, és més aviat ser vençut. Per mi, un perdedor és aquell que no es deixa la pell a la pista. I avui, com a equip, hem donat una imatge que no vull que es torni a repetir.

Visca el Sirius BC,

Millorarem.

Tocar les tecles adequades

SIRIUS BC 10- 61 CB PALMA

Una de les coses que més em fascinen de ser entrenador és tocar aquelles tecles intangibles en els entrenaments que produeixin efectes positius al partit imaginats prèviament al teu cervell. Avui m'agradaria destacar la importància del Jordi, el nostre coordinador, que ens ha ajudat molt aquesta setmana a focalitzar-nos en aspectes de coordinació, problema que vam detectar conjuntament amb en Gabriel durant el partit de diumenge passat.

Hem decidit modificar el rumb als entrenaments, i creiem que fem bé. Sense coordinació no hi ha bot, sense bot no hi ha tir, sense tir no hi ha cistella. Però el primer problema de la cadena està allà, al primer punt, a la base de tot plegat. De manera paral·lela, hem vist millores en aspectes de canvi de xip, de canvi de mentalitat en els jugadors en la transició d'atac a defensa. És a dir, després d'atacar i perdre una pilota, de fallar un tir i no obtenir el rebot, d'anotar una cistella, canviar el rol d'atacant a defensor i recuperar cadascú l'atacant pertinent. Encara tenim molt i molt i molt i molt per millorar en defensa, però un cop més m'agradaria emfatitzar la feina d'ajuda d'en Jordi especialment a l'entrenament de coordinació-defensa d'ahir. Mica en mica anirem avançant, tots junts, però estic satisfet d'aquest petit saltet que hem donat.

El partit l'hem viscut molt intensament i fins i tot he tingut la sensació que els nens per moments s'adonaven que podien tutejar al rival. De totes maneres, em quedo amb l'actitud cada cop millor de l'equip, em quedo amb el nostre jugador 6 i fins i tot amb un creixent jugador 7, vosaltres! Avui us hem escoltat molt a prop!

Per cert, i per acabar avui, m'agradaria fer la meva reflexió de L'equip petit. Crec que és un vídeo molt divertit que t'ajuda a comprendre que no sempre a la vida podem guanyar, és un vídeo on comprovem com els jugadors van a gaudir i competir, tot i saber de la dificultat que comporta guanyar o marcar un gol. Així doncs, el vídeo ensenya a esforçar-te el màxim, a divertir-te jugant, perquè, amics i amigues, si no et diverteixes, no cal que facis allò. Vivim en una societat que l'obligació és sine qua non. Doncs no! A la vida s'ha de suggerir, no obligar! Fent-nos autocrítica, entenc que encara hem d'augmentar el companyerisme entre nosaltres, tot i que la tendència és molt positiva des de setembre fins a novembre. A més, és curiós com aquest vídeo s'assembla tant a la nostra realitat, perquè mantenim l'esperança de seguir treballant per intentar tenir algun dia l'opció a poder guanyar un partit i és que, evidentment, ningú neix ensenyat, igual que nosaltres. Resumint, l'Equip Petit és el Margatània, és un equip molt petit per fora però per dintre és un equip excepcional perquè mai es desanima, sempre estan feliços i sempre gaudeixen d'allò que fan.

M'oblidava de dir una cosa. Aquesta opinió és un híbrid de totes les cròniques del vídeo dels vostres fills.

Són uns cracks! Ahir em van donar una lliçó.

I punt.

I final. 

Piano Piano

C.B. PALMA 54-4 SIRIUS B.C.

Piano piano. De mica en mica s'omple la pica. Keep Calm. Partido a Partido.

Sona futbolístic, oi? Certament, és un fet real al nostre equip. Després  d'una primera fase de la marató marcada pel nostre jugador 6, imprescindible per la nostra filosofia de bàsquet i de vida, d'aquest partit m'agradaria marcar tres punts claus:

·         No ens vam perdre i vam arribar al lloc en l'hora indicada. A Sant Cugat ens vam perdre la mare del Neil i jo.

·         Ha vingut l'àrbitre. A Sant Cugat no hi va haver àrbitre, i encara no se'n sap res. Miedor.

·         Vam disputar el partit. A Sant Cugat, òbviament, no vam jugar-lo!

Tu, lector, no riguis. Ja n'hi ha prou. Sí, ja ho sé, ens estan passant coses estranyes. I sí, ja sé que el normal en aquesta vida és jugar un partit sense incidències. Però què hi podem fer? Res, posar més disciplina, fer-nos autocrítica i seguir millorant. I allò que no depengui del club, riure.

Com que sembla que la marea d'Odissees s'està apaivagant - estic tocant la fusta del despatx on tinc l'ordinador, un llapis a la banda dreta i el llibre de Relacions Internacionals Contemporànies on m'explica què carai passa a Síria - explicaré com el Gabriel i jo centrarem gran part dels problemes del nostre equip:

- La primera part de l'entrenament la destinarem a coordinació amb i sense bot. En dos mesos, veiem grans mancances encara a l'hora de saltar, coordinar peus i mans, equilibrar el cos i notem falta d'entrenament sinàptic. Per tant, destinarem molta inversió del temps en treballar el més bàsic d'un equip. Anirem explicant les millores.

- La segona part de l'entrenament variarà, des de la tècnica individual, des dels moviments necessaris o des de partits amb o sense oposició. Això variarà sempre.  

Avui destaco que per primer cop, el primer període només l'hem perdut 4 - 0. El proper repte serà igualar un període o, si més no, anotar al primer període. Reptes que anirem assolint mica en mica. També m'agradaria destacar una petita millora de la col·locació dels jugadors a la pista: vam notar com en defensa començaven cadascú a agafar el seu propi jugador i no anaven a per la pilota. Ara es tractarà de mirar la pilota, saber mitjançant el tacte de la mà on és el nostre defensor i saber a quina cistella defensem, no sigui cas que algun dels nostres jugadors se la fiqui en pròpia!

Perdoneu que em posi íntim, però en aquest precís moment estic escrivint mentre escolto La Raíz - Elegiré. Per resumir les meves sensacions dos mesos després, d'una manera musical, l'estrofa i el meu cervell d'entrenador pensa i canta així:

Yo le dije al camino "tranquilo",

no tengo ganas de ver tu final, 
voy despacito, voy tan tranquilo 
que hasta las horas andan hacia atrás.

Hay gente con prisa que nos pisa, 
pero quiero volar y escapar como Ícaro, 
voy a mostrarte el mundo desde arriba, 
voy a dotarte del arte de los pájaros.

[...]

Elegiré, elegiremos, volar, volar, 
A hundir los pies en barros de vulgaridad.

Elegiré, elegiremos volar, volar, 
A hundir los pies en barros de vulgaridad.