El futbol és... El futbol

Benvinguts al món del futbol.

Sempre m’ha cridat l’atenció quan algú es defineix sobre el seu punt de vista concret respecte el negoci més corrupte del món- sense perdre de vista l’estimada  Església-.

A vegades, em diuen: "A mi el futbol no m’agrada", cosa que pot ser deguda a una negació per part d’una dona – tot i que cada vegada n’hi ha menys-, o… A la negació d’un home? Sí, també hi ha homes que no els hi agrada, i m’encantaria poder dir el mateix algun dia: els admiro.

Llavors hi ha aquells que són la majoria: "Jo miro el Barça i el Madrid". Aquí podríem diferenciar els que els agrada tot allò que té a veure amb el futbol europeu i el seu equip i després hi ha els cridaners: miren futbol però no hi veuen. Veuen la victòria del Barça com una victòria de Catalunya o la victòria del Madrid com el orgullo español.

També n’hi ha alguns amb els qui al·lucino. "L’any 1982 en Pepitu jugava en aquest club…" i m’acaba desxifrant la seva biografia des que va néixer fins al sofà on està descansant a casa seva amb una dona que "els" estima amb bogeria.

Aquell tòpic que titllava el futbol com un joc de cavallers jugat per bèsties i que veia el rugby com un joc de bèsties jugat per cavallers- ¡por el amor de D10s!- cada dia el veig més clar. La gent idolatra el meu amic Messi mentre camina buscant males herbes pel camp, i això que el seu company Xavi llavors justifica les seves derrotes per aquestes herbes tan malèfiques que fins i tot a un gos li costaria córrer perquè estan massa altes. 

A més a més, de tant en tant veiem mossegades molt oportunes, i no parlo de cap gos, sinó del nostre Ratoncito Suárez, i també en aquest terreny de joc podem descobrir les meravelloses cuixes del depilat Cristiano quan marca un gol, encara que seria demanar massa anar a celebrar un gol d’un company teu quan al minut 90 el teu equip empata a la final de la Champions, difícil.

I per si fos poc, els indeseables preus dels fransfurts del Camp Nou segueixen creixent a mesura que la gent deixa el Nou Camp per anar a prendre una cervesa al bar mentre veu el juego de villanos. La qüestió és deixar de dipositar diners a una empresa que es gasta 80 milions per un contracte de 5 anys -rendibles un parell- d’un caníbal que li agrada marcar gols. I alguns encara es pregunten per què la gent ja no va tant al camp.

El futbol és l’únic esport important que quan arriben els Jocs Olímpics no porten a les seves superstars. És diferent. Però encara li queden molts anys de corda, diria.

Ja ho sabeu de sobres, i sinó pregunteu als amiguets de sota...
El futbol és… El futbol.