Tempesta.
Pluja. És l’amenaça que tenim tots quan anem a fer quelcom fora de casa.
Quantes vegades hem sentit << Quin temps farà? Plourà? Oh, no! >>
al llarg de la nostra vida?
Fa
poc vaig escoltar algú que deia: plou? Oh, perfecte! Em vaig quedar sobtat. Bé,
no és que m’entusiasmi que plogui, especialment quan tinc coses per fer,
però... És impressionant.
Personalment,
no té preu poder gaudir d’aquest aire fresc, d’aquesta olor que arriba de
mullat, d’aquestes vistes tenebroses del cel enfadat i d’adonar-se com els
humans – individus pertanyents a una raça que destrossa la natura a diari, i m’incloc – es queden a les
seves llars esperant que aquesta marxi cap a un altre lloc.
El
món no es para, és evident, però sí que endarrereix coses que anaves
possiblement a fer. Només uns pocs són capaços d’enfrontar-se davant d’aquesta
pluja, ja sigui perquè s’hi han trobat i no els queda més remei o simplement
perquè cap cosa natural els impedirà fer allò que pretenien. Així doncs, posem
el cas d’anar a córrer. Quants cops hem retirat sortir per un compost anomenat
H2O ? En el meu cas, quasi sempre... I us diré una cosa: aquells dos
cops que em vaig atrevir a córrer enmig d’aquesta, d’anar a visitar el mar,
somriure-li i seguir corrent durant una hora fou un plaer. Les vambes mullades
– amb un bassal a dins del mitjó –, la camiseta i la jaqueta xopa, els
pantalons enganxats i el cabell despentinat perquè no ha suportat la força del
vent. Natura a flor de pell.
La pluja
és un condicionant que no podem controlar... Però ens hem plantejat què faríem sense ella?
Tindríem un greu problema. I, a més, ens posa a prova per veure qui s’atreveix
a fer-se un bany amb ella.
T’atreveixes
a sortir amb ella?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada