Temps per a Monitors

Estic aquí. Assegut. Contemplant la classe de valors des de la distància escrivint a la llibreta de l’Elia. Estic a uns tres-cents centímetres del professor, longitud suficient perquè les meves neurones se’n vagin a la galàxia de l’escriptura. El maeztro està ara mateix explicant una història filosòfica de valors, diria.

Anem per pams. La situació és la següent: la classe forma una semi-lluna amb el maeztro davant nostre. Tinc a la dreta en Nil. Està rient sense parar amb l’Èlia i miro amb incredulitat la situació. Mentre la Cèlia ( ja saps per què t’anomeno així) m’assenyala amb el dit el dossier d’en Nil, m’adono que el seu cervell està desxifrant i contestant la pregunta Què has après avui?  amb la resposta Res o No ho sé; m’adono que el seu macrosistema neuròtic argumenta amb un Tot quan la pregunta en qüestió va en relació al contingut més destacat. En Nil, com sempre, molt analític amb les seves aportacions al dossier de lleure. Repeteixo. Dossier de Lleure. Lleure...

El paio del mig que parla de forma contínua durant ja 58 minuts i 36 segons. He tornat a posar l’orella a què està passant. Parla del descobriment d’Amèrica l’any 1492, molt útil per a la classe de valors, sens dubte. A la meva esquerra el meu company Pepelu dóna vida a la conversa unidireccional interrompent – diria – i preguntant-li si és doblador de pel·lícules: Salvi El Actor Castro.

Empanada meva de tres-cents segons aproximadament. Aviam. Prenem atenció! El món del capitalisme, del no sé què. Què collons? Teresa de Calcuta? ( Hooolaaaaa????). Ei, Nil... Fixa’t en el Sergi. Mira, mira, mira... Els ulls! Ara amunt, ara a baix, ara... Ai que es  cau el cap! Mira com recula cap amunt el cap... Vatua l’olla! Nil para de riure, de veritat. Mira els ulls... La pupil·la ara cap amunt, esquerra, dreta, que se’n va, cuidaao!  De veritat, m’està fent patir. S’està dormint però el subconscient l’està despertant. Pobres pupil·les! Nil para. Està tremolant de riure perquè estem dient que està passant de estat disponible, a estat ausente o baja batería a estat desconexión o sin batería. Però quan semblen els seus ulls apunt d’abdicar ressuscita. Quina guerra.

George Bush. Una desfeta. Els barris més pobres. De veritat, estic seguint la conversa... És la dissertació política de governs americans al bar de la Pompeu Fabra de la Ciutadella. El problema és que resulta que  estem a Anglès, senyal que trepitgem la capital del  món del lleure i... La capital del món de pagès!

M’allunyo de la conversa i em torno a centrar en la seva harmonia. Estem davant d’una habitació tenyida d’un groc descolorit. La gent està absent i amb la boca oberta. A algú se li cau la baba... Giro cent vuitanta graus. Veig l’Héctor seriós, no dona senyals de vida més enllà de la seva presència física i no respira, tampoc pestanyeja. Reculo la mirada una mica estranyat i torno a efectuar una mirada amb intenció de resposta cap a l’Héctor. El Tinente Héctor em demana atenció en un dels moment s més claus del curs de monitors.

Aviam. Ara què collons estan dient? Schumacher? És una desgràcia!Embragar! Està parlant en Pepelu, qui sinó! L’Elia retorna al planeta Terra després de més de mil segons fora de cobertura. Els seus ulls són dos pomes gegants de mida XL i tanca la boca per tornar-la a obrir, estranyada: motors? Què carai dieu? Em torno a posar la mà al front expectant mentre en Nil segueix rient i m’encomana un altre cop el seu humor subtil.

Ui. Problemes. Merkel! És la dictadora d’Europa! La Carme s’emprenya i en Pepelu li contesta amablement a crits. I ell prosegueix: la Merkel no ha anat a casals d’estiu! Olé tú Pepelu!

Són les set de la tarda, perdó, del vespre. Plou a fora. Falten quaranta-cinc minuts. Observo en Quim amb la mà a la barbeta observant eternament el comptador de gotes que cau a l’altra punta de l’habitació. L’Andrea fa moviments estranys amb les mans quan en Salvi parla, ara, d’Afghanistan. La Judit em mira desestabilitzada mentalment perquè suposo que deu pensar com puc tenir la decència d’estar fent apunts en aquesta classe tant rica de valors. La Susanna està mirant-lo fixament, tot i que no estic convençut de si mira el professor Salvi o si mira la pissarra buida digital amb tants detalls invisibles. En Roger el veig tranquil. Crec que no pensa res. De res. Simplement, crec que no sent res, no veu res, no nota res. Ulls oberts, boca tancada, mirada fixada a la ruleta de torn de serveis, mans a sobre les cames que estan formant un angle de noranta graus amb el terra.

L’Héctor m’havia demanat atenció. Vaig anar a un enterro. Els pocs sentits de les poques persones que encara sobreviuen a l’odissea monòtona del nostre amic  Salvi se’n foten d’aquesta última afirmació. Deixo de mirar la llibreta de l’Èlia i torno a la realitat.

M’encanta aquest grup. Fa quatre dies no sabíem qui érem i ara tots contemplem aquest espectacle de forma cooperativa. Sou uns cracks. Tots i totes. Només per això ja val la pena haver gastat cent cinquanta euros, Nil!

O sigui, hola?

Ja he tornat a terra. I en Salvi acaba d’afegir: Bon vent i barca nova!

R24