Anem bé.

Em disculpareu pel retard d'aquesta última crònica de la primera fase de la temporada - i de l'any-. El desgast que he tingut entre exàmens i viatges amunt i avall ha sigut molt considerable en els darrers vint dies i quan he arribat a casa era per dormir. Ja feia dies que em rondava el dimoni pel cap de buscar-me el temps per fer-la però no tenia el suficient esma com per escriure-la amb cara i ulls. Però això no us interessa. Parlem del que realment importa. Parlem d'ells. Dels vostres fills.

El final de fase ha acabat amb trempera. Sí, diguem-ho! Juguem cada dia una mica més bé. Això és el que realment ens ha d'importar. Parafrasejant Ramon Jordana, "guanyar és i serà conseqüència del joc. Ja arribarà. El més important és el treball diari. I aquesta és la nostra gran fortalesa: treball, esforç, constància i gaudi. Gaudir d'allò que ens esforcem per ser millors. Aquest és el secret de l'èxit."

Hem agafat un equip de zero amb un entrenador de zero. No he entrenat mai com a primer. És la meva primera experiència com a entrenador. Però tinc molt clar que avui sóc molt millor que fa tres mesos enrere. I tinc clar que demà seré millor que avui. Ells, també.

Tenim un equip plegat de races. Això dóna més credibilitat al nostre projecte educatiu. Dóna més salsa. Què millor que descobrir que tots som iguals sent diferents. Diferents cultures, però un mateix objectiu. Diferents pensaments i religions, però un mateix grup comú. Diferents estatures i edats, però un mateix nivell de joc.

He de felicitar a tots els pares i mares que, perdent de cinquanta, seixanta, setanta, vuitanta, noranta o més de cent punts heu seguit animant l'equip. Així som invencibles. És així com millorem com a grup i ens portarà conseqüentment a guanyar. Però no tenim pressa. No és l'objectiu. És una conseqüència del joc de l'equip, de l'experiència i de l'actitud. No oblideu mai que vosaltres, pares i mares, sou els pilars amb els que es subjecten i s'emmirallen els vostres fills. Si ells veuen que perdent de tants punts els animeu i els aixequeu, la propera generació serà el que ells vulguin ser. Menys sobreprotecció, que lluitin, que es facin mal, que riguin, que perdin i s'equivoquin, que s'arrisquin, que segueixin, una i altra vegada.

Estic fent el curs de nivell 1 de bàsquet. No l'estic fent pel títol, que també. Això és la conseqüència al que realment m'importa. Aprendre dels millors. I si m'han trastocat tot el projecte inicial és que m'ajuden a millorar cada dia al curs. No sabeu les ganes que tinc ja de seguir entrenant amb ells des del primer entrenament de l'any com si fos el primer de la temporada. Amb més il·lusió i més ganes.

Només prometo una cosa. Les altres no perquè sóc estudiant de polítiques i encara la cagaré.  Només prometo que ho donaré tot per fer-los millors jugadors i millors persones, tal i com ho he intentat fer fins ara. Milloraré, pas a pas, partido a partido, pulgada a pulgada.

Us  prego que passeu unes felices festes amb els més propers a vosaltres i que ho gaudiu. És Nadal i és una època especial. Us dono també la benvinguda a un 2016 que serà apassionant. Segur. Que els nens us segueixin com els estels. Estem fent les coses bé.

I per últim, i si és viable, us recomano una pel·lícula: Coach Carter ( Entrenador Carter). Un fet real. Compromís, camí, esforç, estudi i bàsquet.

" La cultura ens permet qualsevol presa de decisió sobre qualsevol àmbit. I triar entre les decisions ens farà lliures. La cultura, amics i amigues, és la llibertat". Ramon Jordana.

Feliç any nou de part d'un aliat vostre,

Ricard