Canvi de Tardor

Fa poc temps cridava amb tota la meva força 1,2,3... Sant Andreu! Avui, 14 d'Octubre de 2015, res ha canviat al meu cor. La meva família paterna sent el barri andreuenc a dins de les venes. Els meus glòbuls vermells pateixen trastorns  des que tinc consciència i es bicoloritzen en blaugranes. Ara, amb més raó, es converteixen en quadribarrats - per Queterunya i pel club quadribarrat - . La qüestió, més enllà de l'hematologia del meu cos, és que hi ha hagut un canvi de tardor. La tardor i no l'estiu.

La tardor és aquella etapa de l'any en què la gent sol dir otra vez. Potser perquè sóc rebel, potser perquè odio els estereotips, potser perquè n'estic fins els ous de la rutina, potser per això, o potser perquè em vull desmarcar i fer-me notar, no m'agrada fer el que en teoria s'ha de fer, de manera que cada any i dins de cada any, cada curs, em plantejo fer coses diferents. Les penso, les escric, les rumio, les re-rumio, les requete-rumio, les esborro, les pol·leixo i després, si em fa el pes, torno a fer el procés de filtració, fins a arribar a dues conclusions: la primera, el procés de canvi del meu cap és més complex que el de l'administració burocràtica; la segona, res torna a ser igual: entropia.

Hi ha hagut un canvi de tardor. D'un marró castany a un marró compacte. D'una merda llefiscosa, llarga i heterogènia a una cagada temporal, forta i amb caràcter. Més  o menys, sí. Fa uns mesos formava part d'un grup de nens que em creen un sentiment llarg, heterogeni i nostàlgic. En canvi, l'equip que represento és probablement temporal, fort i amb molt caràcter. Les comparacions són odioses, probablement, però no relacioneu un excrement com quelcom defectuós, sinó més aviat com alguna cosa natural molt propera  a mi. Sí, ahora arreglalo! Sí, ja ho sé!

Per què dic això? La tardor ha canviat el color del país. Ha passat d'un verd, groc i vermell fulgurants a un color rutinari, refrescant, constipat i romàntic. La tardor és l'etapa més romàntica, no m'ho negareu. Aquell petó de la jove parella al costat dret de la fotografia, amb un arbre consternat que deixa anar sobre ells fulles de colors groguencs, rojos i marrons, amb un fons d'arbustos units a un riu que travessa l'horitzó on apareixen gossos, pares i nens i nenes jugant a pilota després de recollir-los a les cinc de la tarda del col·legi.

Doncs bé, amb aquest ambient to'burlao m'he parat a pensar en el meu equip de bàsquet i en el que vaig pertànyer. Recordo, per sobre de les individualitats, aquell humor satíric d'un grup plenament català; recordo l'ambient d'un grup mixt, format per nois i noies a parts iguals; recordo mirades amenaçadores i mirades seductores; recordo l'alegria i el companyerisme; recordo com si fos casa meva; recordo els pares i mares que sumaven i no restaven a l'equip; recordo les cròniques dissenyades, avaluades amb els pares, amb l'Edgar, amb els meus pares, amb els meus avis i amb els amics i amigues. Color castany, color mel. D'una mel, d'una nostàlgia llefiscosa, llarga i heterogènia.

I avui? Avui tinc nervi, força, riures catalanohispanorussobielorussoafroamericanoxinesos. Les Nacions Unides, i creieu-me, molt més unides que les de veritat. Un grup que ha de ser més disciplinat i més contundent, però que també és més actiu i té més recorregut. Pertanyo a un grup de color rosa. Diferent. Únic com l'anterior. Edgar, m'agradaria un partit entre els dos equips. El rosa i el quadribarrat, el quadribarrat i el rosa. Com el llibre quadribarrat i la rosa de Sant Jordi. Com la parella del bosc.

Parlo d'una tardor de canvi, d'una tardor normal.