Primer entrenament a pista completa

SIRIUS BC 0-50 U.E. CLARET

No és broma. És el primer entrenament a pista completa que poden realitzar en una hora i mitja! No rieu, ja ho sé que semblo Fernando Alonso parlant del seu McLaren Honda. Tinc una sensació similar quan veig que els nostres nens  es veuen frustrats davant d'un Mercedes o un Ferrari que passen per sobre com una piconadora. Però la reflexió és més senzilla: un equip que mai ha jugat contra un equip més gran que porta jugant tres anys junts. A partir d'aquí, destriem coses positives que he vist:

a)      El caràcter competitiu que mostren els jugadors. M'agradaria destacar el paper d'en Pau i d'en Roger, que han sigut els exemples de posar cara, força i lluita. I el paper del lideratge d'ells.  L'equip els ha seguit a darrere.  

b)     Els nervis. Fer un escalfament, sentir-se nerviós. Calmar-se. Saber calmar-se. Important experiència pel bàsquet, però per qualsevol situació quotidiana.

c)      Saber perdre. No em cansaré. David Trueba. Saber Perder. Recomano el llibre.

d)     Els crits de Sirius des de la banqueta i especialment des de la grada. Els hi he dit que intentessin ficar la cistella per vosaltres, perquè sé que confieu amb els ulls clucs amb ells. No us decebran, creieu-me. Ho han intentat tot. Temps. Hem tornat a guanyar el sisè jugador. Dos de dos.

e)      El resultat. No ser resultadista és molt complicat en la societat que vivim. Però hi ha una cosa per sobre de la victòria i la derrota, que sovint el capitalisme s'aferra a no fer-nos veure: l'aprenentatge. Ja em perdonareu la meva aportació de politòleg! Per cert, si a EUA hi ha tanta innovació és potser perquè allà no es penalitza l'error sinó que es premia l'encert. Vigilem-hi tots els educadors.

Llàstima de la cistella. No recordo un partit on he format part d'un equip que hagi acabat amb zero punts. Si no vaig mal errat és la primera vegada. Ens havíem proposat aconseguir aquest petit repte però no ha sigut possible. Llàstima. Un petit fracàs que ens farà més savis a tots.
Ara que, després d'una setmana on fins i tot he estat atracat amb armes blanques, prou sort hem tingut que hi ha hagut acta, hi ha hagut vuit jugadors per poder disputar el partit i hi ha hagut un àrbitre que ha xiulat. Si en aquell moment m'haguessin dit que avui estaria escrivint a la meva habitació ho hagués firmat. Així que, avui, firmaré! Que no estamos tan mal!! Pares i mares, nens i nenes, una cistella i una pilota ens poden ensenyar moltes coses. Porto nou anys vinculat a aquest esport i cada dia sé menys. I cada dia aprenc més. És una passió que espero que a algun dels vostres nens entri a les seves vides. Espero poder disposar de tots els jugadors la setmana que ve, tant de bo! Keep fighting.